Cert que hi ha moltíssimes possibilitats que el sistema els fagociti (menystenir “el sistema” és un error d’aprenent) i els desactivi, però en tot cas, de moment la por ha canviat de bàndol. Ja era hora. Aporten més esperances que projectes: tot arribarà i ja veurem si són capaços o no d’estructurar un programa sòlid. Però també ja era hora de respirar una mica d’aire fresc.
Tothom sap que ja tocava, fins i tot els que estan en fals i no ho reconeixeran mai: els grans canvis només poden venir des de fora, això funciona així.
Però no els fem sants abans d’hora, no els donem el premi Nobel abans d’hora, com a l’Obama: temps al temps.
Tanmateix, la partida s’ha posat interessant: es dibuixa un cert projecte d’Espanya que pot ser atractiu per a molta gent. Hi ha algunes Espanyes que poden ser fins i tot molt seductores: no totes són per força opressives, insultants, empobridores, tancades. No de totes cal sortir pitant: d’aquesta, sí, sens dubte.
Pel que fa a Catalunya o al món local, diria que la partida és una altra, o moltres altres, i que Podemos no representa en absolut el mateix que a nivell estatal o europeu: la complexitat i la subtilesa ara per ara els queden molt lluny. I s’equivocaran si volen jugar a totes les lligues: prou favor ens fan a tots amb el seu projecte de regenerar Espanya des de dalt, que és on està el nus del problema.
Amb una mica menys de supèrbia, una mica més de realisme sobre com és realment aquest país (no només la casta, tot el país), i la mateixa empenta que tenen, si saben identificar els adversaris i els aliats, poden trobar la clau del candau. La fórmula que pot començar a deslligar l’estaca on ens volen tenir a tots lligats. Per això els bombardegen sense manies, i només és el principi.
(23 desembre 2014)
