És una festa fallida, construïda sobre una base feble i plena de retòrica feixuga i enganxosa: per tant, la gent se’n va de compres o de cap de setmana o a donar el volt o a buscar-se la vida.
La Constitució no ha canviat. Però el país sí, a pitjor. I la política també, a pitjor, o potser és que ara la veiem més cruament, sense filtres ni gaires il·lusions.
La Constitució segueix allà, aparentment sagrada, però descaradament prostituïda. Té les mateixes lletres. Bé, no totes, les de l’article 135 es van afegir d’amagatotis: pura pornografia política. Per a segons què, sí que es pot canviar, faltaria més. L’esperit de la Constitució, però, se n’ha anat ves a saber on. Com el mite, excessiu, de la santificada Transició democràtica.
I així anem a parar a un país amb un sistema polític en crisi total, però fent veure que no passa res, que tot va la mar de bé i amb una mica de paciència les coses aniran millor. S’ho creu algú? No, excepte aquells als quals les coses els van millor que mai o igual que sempre. La Constitució pertany a un país que ja no existeix, i l’actual, el de veritat, no té Constitució: aquest és el problema de la política autista que tard o d’hora es queda sense país. Per això hi ha tant d’entusiasme constitucional a Espanya. Indescriptible, sens dubte. I a Catalunya, encara més. Que vagin fent…
