Una de les línies argumentals per regular horaris és la patriòtica: des d’on s’ha de regular, des de Madrid o des de Barcelona? Importa més això que el fons de la qüestió. L’altra és la clàssica (i ineficaç) defensa teòrica del petit comerç, sovint en funció de càlculs electoralistes. I finalment hi ha l’argumentari liberal, trampós a més no poder: com mes liberalització, més negoci i feina. Les tres línies es creuen, de forma caòtica com és tradició en aquest país, i cadascú que faci el que pugui amb el calendari que li toqui.
Té poc sentit, tot plegat. Pensar que es vendrà més per tenir més hores obert és una forma, gens innocent, de pensament màgic: en un país on la majoria cada vegada té menys diners, on els salaris van a la baixa, on la precarietat és norma, a veure qui creu de veritat que poden augmentar les vendes. Senzillament, impossible. Ni a crèdit, que va ser el truc dels anys de borratxera financera i immobiliària. De la mateixa manera, encorsetar la competència tampoc no té massa sentit a la llarga: els consumidors acaben triant pel seu compte, més o menys, i no hi ha manera de convertir-los en “clients captius”, que és el que molts voldrien.
Seria molt, molt més fàcil, que els poders públics es deixéssin de regulacions que no els pertoquen, i a canvi controléssin millor el que sí els correspòn: horaris dels treballadors, condicions de treball i de salari, garantir una competència lleial, millorar prudentment el crèdit… I després, que cadascú faci el que pugui. Que d’això és del que va l’economia en una societat capitalista: no de predicar liberalisme i després controlar les lleis i els recursos públics al servei d’uns interessos. Però no hi ha perill de què passi res d’això: els horaris comercials continuaran essent un embolic, cadascú continuarà tensant la corda cap allà on li convé, amb arguments més o menys capciosos, i al final els consumidors acabarem fent també més o menys el que ens convingui o ens deixin…
(18 desembre 2014)
