Comparar aquesta consulta estranya amb unes eleccions “normals” és complicat i tan permet parlar d’èxit com de fracàs: va anar a votar un terç dels convocats. Dir que “només” va votar un 35% són ganes d’enganyar o d’enganyar-se, perquè és un percentatge altíssim en aquestes circumstàncies, però creure’s que el 35% és un argument definitiu per a la independència porta pel mateix camí.
Tanmateix, 2,3 milions de persones -en una convocatòria difícilment comparable amb cap altra- són molta, moltíssima gent. Cal estar molt sord i molt cec per no adonar-se’n.
Segurament, aquesta és la part més mobilitzada, més inquieta, més motivada, de la població catalana: la que ara mateix empeny fort i dibuixa l’escenari polític dominant, el d’un país que vol redefinir-se a fons i que encara, encara, pot esperar durant un cert temps un replantejament a fons per part del bloc bipartidista espanyol. Hi ha diferents graus d’intensitat sobiranista i independentista (i de pressa) entre el 80% que va optar pel Sí/Sí.
Ara, aquesta "majoria relativa" i la "silenciosa" miren cap a Madrid. A veure què i com respòn el sistema bipartidista. Em sembla altament improbable que la política espanyola sigui capaç de fer una jugada agosarada, potent i amb visió de futur, però encara queda un marge de maniobra...
Depèn de si saben o volen entendre, als cercles polítics i mediàtics de Madrid, quanta gent és molta, moltíssima gent. I de si tenen prou intel·ligència emocional i política com per entendre que si ara a Catalunya més o menys estan equilibrats els que volen marxar o quedar-se, cada dia que passi la balança s’anirà decantant més clarament cap a la independència.
No estem tan lluny com sembla: la desobediència del 9N ha estat un pas de gegant, amb totes les seves contradiccions i febleses. L’equilibri actual no és per sempre.
Per això és tan important que decideixin què és “molta gent”, fins a quin percentatge de vots (expressats de manera informal però impecable) es poden tancar els ulls, tapar-se les oïdes i confiar-ho tot a les lleis, els fiscals i els jutges.
Si trien aquest camí o el de les ofertes de pa sucat amb oli, estan llestos. Qüestió de temps, i no massa. Ara per ara, no tinc gens clar que se n’adonin...
(11 novembre 2014)
