No negaré que em queia relativament simpàtica, tot i que m’ha resultat sempre totalment indiferent: era una dona que els tenia ben posats i que feia sempre el que li donava la seva ducal gana. Aquesta mena de feminisme és potser una de les seves principals aportacions a l'imaginari col·lectiu: en els seus temps, una dona lliure era tot un escàndol... i un exemple per a altres dones. Però definir-la com una duquessa feminista seria excessiu. Simpàtica, sí: hi ha aristòcrates i famosos infinitament més estúpids i antipàtics.
Però el que encara em fascina més és la passió que despertava i els rius de tinta –líquida i virtual- que els mitjans de comunicació han dedicat i dediquen a la seva figura. En part, pel morbo que despertava la seva tendència transgressora: tanmateix, més enllà de tenir patrimoni i títols a dojo, i contactes a les altes esferes, la seva vida no em sembla especialment interessant ni gaire diferent de la d’una perruquera o d’un mecànic. Tampoc no consten grans aportacions al progrés de la humanitat, més enllà de saber viure bé la bona vida. Envejable, en aquest sentit, sí, clar.
Potser no hauríem de menystenir aquesta mena de veneració, tan hispànica, envers algú que porta una corona, algú que ostenta algun símbol de poder: ahir vaig poder llegir la seva vida i miracles per activa i per passiva i encara ara em pregunto què tenia per ser tan admirada, per ser suposadament tan interessant. Senzillament, era diferent perquè era duquessa. Perquè estava tocada per una mena de “gràcia” que la situava per damunt dels altres mortals... Milers d’anys de reverenciar l’aristocràcia no s’esborren així com així. Menys encara en un país que no va fer la revolució francesa en el seu moment, ni cap altra: a Espanya (i a Catalunya, tot i que una mica menys) el poder és molt poder. I els símbols ancestrals tenen un pes, ni que només sigui en el subconscient col·lectiu, molt important.
Encara som encara un país servil i estem molt lluny de sentir-nos i d’actuar com a ciutadans, en el sentit més lliure, exigent i desacomplexat de la paraula.
Per això, la monarquia encara funciona, quan en el fons no representa res: perquè toca coses molt profundes i antigues, que només hem qüestionat esporàdicament i superficialment en els parèntesis republicans de la nostra història. A mesura que aprenguem tots plegats a deixar de ser súbdits, deixaran d’apassionar-nos els reis i les duquesses... per mediàtiques que siguin. I de passsada, només per aquest camí podrem desinflar també tota aquesta aristocràcia del poder polític, social i econòmic que demana a crits el que no hem fet mai: una revolució francesa.
(21 novembre 2014)
