El “Tribunal” Constitucional és una mena de delegació de la Moncloa, o millor dit, de Génova, ja que fa anys i panys que controlen amb mà de ferro aquest òrgan desacreditat, polititzat i sotmès al govern de torn. Però el control Constitucional està també repartit amb Ferraz: el sistema té dues claus i no tenen cap mena d’intenció d’alliberar-les. La Constitució és seva, només seva, de ningú més.
La Fiscalia, òbviament, és una màquina també al servei del govern, que per una vegada ha sortit protestona i rebel: deu ser per compensar el trist paper que han fet amb el cas Cristina de Borbón. Però en tot cas ha estat una novetat interessant, aquesta rebel·lió de fiscals.
El “Tribunal” de Cuentas és per posar-se a plorar: un altre organisme dominat pels partits, que suposadament ha de fiscalitzar els partits.
I els òrgans clau del poder judicial es troben en la mateixa situació: sota control partidista, amb una certa tradició de repartiment entre els dos grans partits i algunes engrunes per als altres.
A les autonomies passa exactament el mateix, l’únic que canvien els controladors de la justícia: depèn de les castes autonòmiques.
Així, la part essencial del sistema judicial funciona com la vàlvula de seguretat del règim polític i econòmic: les coses importants no són jutjades imparcialment. Això ja no s’ho creu ningú en aquest país, han abusat tant que han aconseguit desacreditar totalment la llei i l’esperança de justícia. Aquí allò de “qui la fa la paga” només val per als que roben gallines. I mentre la justícia no s’alliberi d’aquesta llosa, aquí no canviarà res.
(19 novembre 2014)
