Es presenta a una roda de premsa carregat amb una tona de papers i només els ensenya de lluny. S’inventa explicacions cada vegada més elaborades però no acaba mai d’explicar res. Plora en públic i rep a canvi el supot més entusiasta i càlid dels seus, que ja cal tenir valor, ja... Munta una conferència a Madrid, ahir, i dóna encara lliçons de transparència i ètica, amb un parell de nassos, vaja. I per rematar aquesta magnífica paròdia del sistema nascut en la transició, encarrega que el seu partit faci una bustiada massiva i expliqui als extremenys que és honest i digne i que han muntat una campanya contra ell per destruir-lo. Sense oblidar que ha aprofitat tots aquests numerets per proclamar als quatre vents que ell pensa presentar-se a la reelecció.
Quan acabarà aquest patètic espectacle? Qui sap. És com el “casting” de candidats muntat i falsejat per Esperanza Aguirre: cada dia se superen.
I avui no cal esmentar Catalunya, on també el sistema (globalment, amb escassíssimes excepcions) està demostrant quina és la seva autèntica talla...
En resum: és com si s’haguéssin proposat fer un gran monument al morro com a quintaessència d’una manera de fer les coses i d'entendre la política. Un monument de ciment armat, per suposat, duríssim, capaç de suportar totes les indignacions i absolutament impermeable a la formidable onada de reivindicació de la decència i de la nova política que s’està preparant en aquest país.
Monago serà vist en el futur com un d’aquells que van ajudar amb entusiasme a posar el punt i final. Ha aconseguit ja el que somiava: passar a la història d'Extremadura i d'Espanya.
(18 novembre 2014)
