Castor: porno-política


Pornografia pura i dura. De la de jutjat o fiscal de guàrdia, si aquest país tingués una justícia més decent, que no és el cas. Això és el cas Castor o el cas Florentino Pérez. També el podríem batejar com el cas Zapatero-Sebastián-Rajoy-Soria, per ser més exactes, perquè entre els quatre i Florentino ens han endinyat una factura de cinc mil milions d’euros a pagar entre tots els espanyols. Una factura que inclou també finançament i negoci per a la banca, per suposat: tothom ha de sucar el que li toca.

Ho disfressen de legalitat: la llei, ja se sap, és sagrada a Espanya. Hi ha una llei, uns contractes amb Florentino: si no se’ls deixa rematar el desastre del projecte Castor, se’ls ha d’indemnitzar. No importa que hagin provocat terratrèmols i que el projecte estigui mal plantejat: sí o sí s'ha d'indemnitzar, sense discutir res. El PP remuga una mica per dissimular i el PSOE calla: amb les coses de Florentino no s'hi juga,

I per tant, es paga “a tocateja”. Aquesta setmana li han pagat 1.350 milions d’euros de cop. A Espanya, segons quines coses es paguen així, sense negociar ni una rebaixeta. Sobretot si els que paguen són els de sempre. A canvi, per continuar demostrant que Espanya és un país seriós i no un cau de pirates,
la mateixa setmana uns altres portaveus de la mateixa casta et “suggereixen” que anem pensant en una idea creativa: que els treballadors es paguin l’atur ells mateixos. Un d’aquests dies diran que el sou també se l’han de pagar els treballadors i fins i tot subvencionar la seva empresa, com a agraïment per tenir un contracte. Té la seva lògica aberrant, oi?

Per idees innovadores no quedem. I per pornografia tampoc. 

El cas Castor, aquesta obscenitat de dimensions còsmiques, mereix un monument: si s’hi esforcen una mica més, tots els espanyols ens farem independentistes, bolivarians, populistes… El que sigui, excepte passar per idiotes o deixar-nos estafar una i altra vegada. 

Estan tan segurs tots plegats del seu domini sobre el sistema, de la seva capacitat de controlar l’esclat social que fomenten dia sí i dia també… No pararan. No estan disposats ni tan sols a dissimular una mica i enganyar el poble, una vegada més, amb quatre mesures populistes: van i aniran a la seva fins al final. Catalunya, insisteixo, no és una excepció: la bandera també tapa aquí moltes misèries i enganyifes, moltes astúcies embutxacades. És la mateixa pel·lícula. 

Pura porno-política: Florentino for president. O Millet o Bárcenas. O els Pujols. O Juncker. Aquest és el pla. La llista única ja fa temps que existeix, tot i que camuflada sota diferents sigles. 

(15 novembre 2014)

Lectures instructives:

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes