Estem fent una “escenificació”, d’acord. Però també estem
construint un nou escenari, molt diferent al que està agonitzant cada dia
davant dels ulls dels qui ho volen veure.
Despertar de
l’anestèsia. Avui comencem a deixar de ser ciutadans infantil·litzats. Ens
hem deixat tractar com a nens durant molts anys: culpa “seva” i nostra, ja ens
anava bé delegar-ho tot, perquè és molt còmode. Han estat dècades d’anestèsia,
en les quals seria injust dir que tot ha estat malament. Però això s’ha acabat.
I val tant per a la relació Catalunya-Espanya com per al model de societat.
Ni nens ni imbècils.
Des d’avui hi ha ciutadans més poderosos, més conscients. Molts estem cansats
de què ens tractin com a nens o directament com a imbècils. Doncs no, no som
imbècils. Alguns, els més espavilats, ja se’n comencen a adonar. Tot i que van
tard.
El vot d’avui és
vàlid. A Espanya no hi ha cap referèndum vàlid. Ens volen fer creure que
“legal” significa “vàlid” i no és així: els referèndums, a Espanya, no
serveixen per a res. Cap, ni un. El 9N és raret, exòtic, il·legal, al·legal,
tot el que es vulgui. Però serà igual de vàlid que un referèndum “legal”. O
encara més: aquest és un referèndum absolutament polític, construit des de baix
per primera vegada. No el podran ignorar. No podran dir que no val, perquè
valdrà. I en els propers mesos seguirem veient coses noves i continuaran
dient-nos que “no valen”. Ja s’ho aniran trobant.
Mas-Rajoy: ja no hi
ha gaire cosa a negociar. Cap dels dos representa el futur, els dos són ja
passat. Sembla ser que aquest dilluns faran un esforç per trucar-se i parlar.
Ja és igual. El seu temps polític ha passat. Els queden uns mesos per endavant,
sí, però estan amortitzats.
Autogestió electoral.
Interessant experiment d’autogestió ciutadana: un referèndum organitzat per la
societat, tot i que sobre la base de recursos públics, aquí aportats
d’amagatotis. Està sortint raonablement bé. O sigui que s’acaben d’obrir les
possibilitats de fer diferent moltes coses i posar-les en mans dels propis
ciutadans. Entre elles, els propis processos electorals. N’haurem de parlar.
Principi d’adéu a una
certa Espanya. Aquest 9-N comença, per a tota Espanya, un adéu. Res no serà
ja igual, el sistema s’està esquerdant ràpidament i té el major forat a
Catalunya i al que representa Podemos. Anem bé. Fa un any no teníem ni aquesta
esperança: votar avui és guanyar el pols a un sistema polític esgotat. Espanya
és molt millor que les seves institucions. Catalunya també. Amb aquesta onada
democràtica i transformadora, ens farem millors.
Quina Catalunya?
Això no es pot decidir en un referèndum com aquest. Ni tampoc amb la meitat més
ú dels vots. No ho podrem decidir tampoc en un referèndum “legal”: no ens
deixaran votar mai. A les properes autonòmiques? Quin remei. De fet, és molt
probable que totes les eleccions que venen siguin en realitat exercicis
d’autodeterminació sobre dos eixos: Catalunya i model social
Catalunya&Espanya. Dues “C”: Catalunya i Casta.
Un tren cap al futur.
Demà, dilluns 10 de novembre, el tren ja no estarà a l’estació. Es posa en
marxa aquest diumenge a partir de les nou del matí. No per força és un tren cap
a la independència, això ja ho anirem veient i decidint entre tots. Però sí que
és, sense cap mena de dubte, un tren cap al futur.
(9 novembre 2014)
