De moment el fenòmen és interessant: almenys dóna sortida al profund sentiment d’estafa que senten milions de persones, no per força possibles votants de Podemos. Votar-los és una cosa, sentir simpatia i fins i tot agraïment per ells és una altra: almenys algú comença a alçar la veu, a dir prou i a fer una mica de por a tots aquells que ens han portat fins aquí i es creien més enllà del bé i del mal. La por ha canviat de bàndol: almenys ara hi ha algú que fa que els poderosos i els que han anat traïnt tots els ideals i principis tinguin raons per preocupar-se.
No hi ha perill de què el món s’acabi ni que d’això en surti la revolució soviètica: és més una onada de decència, barrejada amb molta, molta indignació i set de justícia. No de venjança, sinó de justícia, que ja va essent hora. Si Podemos aconseguís fer posem que el 20% del que promet, molts ja firmàvem, perquè seria infinitament més que aquesta misèria política i social en la que vivim.
El vent que bufa des de Catalunya i el vent que comença a prendre forma en fenòmens com Podemos, que no saben massa què dir sobre Catalunya, amenaça seriosament no tant l’existència d’Espanya com l’actual model d'Estat, que no és ben bé el mateix: hi ha moltes mutacions possibles.
És una pinça més temible del que sembla, perquè neix en ambdós casos de la il·ilusió. Primer, de la indignació, però immediatament de la il·lusió. Dels somnis, si es vol, clar que sí. O és que algú dubta de la força poderosíssima dels somnis, quan estan ben encarrilats? Aquí en tenim tos, i els dos circulen a gran velocitat cap a la gran cruïlla del 2015. Almenys alguna cosa es mou en aquest país fossilitzat, bloquejat, profundament avariat. I no és somiar truites. És somiar un país millor de veritat: per aquí es comença.
(21 octubre 2014)
Somnis...
1.- La igualtat dels negres era il·legal i anticonstitucional: I have a dream, Martin Luther King, 1963.
2.- Jo tinc un somni...
3.- Steve Jobs també tenia somnis...
