Per exemple a la Barcelona del 1991-92, on un tal senyor Núñez comprava inspectors d’Hisenda a dojo. Fets provats i jutjats. He dit jutjats? Sí, llargament jutjats: ahir li van dir al seyor Núñez que ha d’anar a la presó per una pena que, després d’infinits recursos, embolics i rebaixes, va quedar en dos anys i dos mesos. Duríssima pena, en efecte: surt més car cremar un contenidor o robar una gallina. Doncs ni això: encara pot recórrer i està pendent d’una petició d’indult. S’ho ha muntat bé, el senyor Núñez: encara esperarà un “Rato” més per entrar a la presó. Ha tingut segurament excel·lents advocats, que han sabut jugar amb unes lleis nefastes, fetes a mida de gent com ell. Això, sumat al desastre absolut de la justícia en aquest país, ha durat més de vint anys.
Què passarà amb les caixes, amb Bankia, amb els EREs andalusos, amb el Castor de Florentino i Miguel Sebastián o amb l’entranyable senyor Millet i el seu Palau de la Màfia Catalana? Res. I amb el senyor Pujol i la seva entranyable i patriòtica família? Res. Tornem al principi? Sí, repetim-ho: a Espanya la llei és igual per a tothom, i sense això no hi ha democràcia. On falla el conte? Molt senzill: les lleis injustes i abusives són possibles en democràcia. I sense democràcia també. El conte, en realitat, és un altre.
(22 octubre 2014)
