Veurem? Doncs sí, ja veiem. És tan dramàtic? Jo diria que no, que a l’actual política catalana li podem demanar moltes coses raonables, però no aquesta. La democràcia, en el fons, no va de la unitat sinó de la gestió de les diferències: tu penses així i vols això, jo penso d’una altra manera, parlem, intentem convèncer altra gent i votem per decidir. Procurant, és clar, no passar com una piconadora per damunt dels que no estan d’acord amb la majoria. Ah, que està bé que en determinats grans temes hi hagi unitat? Si ens ho volem creure, d’acord, és un relat bonic i tranquil·litzador. Però en el fons, sabem que no és possible, que el sistema funciona precisament per gestionar els desacords sense fer trencadissa. I que és normalíssim que davant de petites o grans qüestions hi hagi més d’una, de dues o de cinc postures: només se soluciona votant.
No és realista esperar que tots els esquinçaments sentimentals i polítics que provoca el 9-N es cobreixin amb la manta de la unitat. Ho estem veient aquests dies, enmig de la cerimònia de la confusió en la que s’ha ficat la política catalana: no hi havia unitat, només càlcul.
A vegades confonem la unitat amb la grandesa o la generositat, quan no són ben bé el mateix. La política és càlcul, tàctica, com ho és l’economia o qualsevol altra cosa, però també demana grandesa o estratègia: això és el que li podem demanar a la política catalana (i a l’espanyola, evidentment) i molta gent no trobem per enlloc. Solemnitat impostada, partidisme de via estreta, retòrica confusa i escenografia, la que vulguis.
Sobretot en aquest moment confús i de dubtes, amb tants finals possibles, el que es troba a faltar és aquell punt de grandesa d’esperit amb el qual es forja de tant en tant la història.
(23 octubre 2014)
