No farem net mai


Treguem-nos-ho del cap. En aquest país, tal com està muntat tot, no hi haurà mai manera de fer net. I si no fem net, mai no ens en sortirem d'aquesta: està tot plegat massa podrit, el sistema polític i econòmic està corcat per un virus que tard o d’hora ho acaba matant tot. 

Ara sembla que tothom està escandalitzat per les targetes “en B”, com si abans no ho sapigués ningú: alguns dels que ara més criden sabien i saben perfectament quanta brutície córre per les clavegueres d’aquesta societat. I se n’aprofitaven, clar. I se'n continuen aprofitant. La casta espanyola, amb 17 variants, és així.

El problema és només Madrid, Andalusia, Galícia, València, Múrcia? No. A Catalunya anem també ben servits. 

Recordem el cas Millet, que durarà tant com la construcció de les piràmides: no el veurem acabar mai. 

I el cas Pujol? Acabarà en alguna cosa concreta? Ni de broma: s’eternitzarà i acabarem perdent el fil. 

I tots els altres casos, molts d’ells vinculats a la banca, a les altes esferes de la política (per desgràcia, de quasi tots els colors), veurem el dia en què es faci justícia? No. 

Sabrem com ens van robar les caixes entre els uns i els altres? 

Treguem-nos-ho del cap. No ho veurem mai.

En un país on condemnen els jutges com Silva o Garzón, per antipàtics i vanitosos que siguin, quina justícia esperem? El missatge està claríssim: hi ha coses que no es toquen. 

El pla és enganyar-nos i despistar-nos pels segles dels segles: qui dia passa, any empeny, el que avui és un escàndol demà queda oblidat entre nous escàndols, la gent es cansa, s’avorreix, dimiteix algú si no hi ha més remei per dissimular una mica… i aquí acaba tot. El virus continua treballant discretament, es va menjant el país, les esperances de la gent. 

I al final no és impossible tampoc que ens hi acabem acostumant, que ens rendim a tota aquesta misèria. Voldria creure que no, que acabarem dient prou i engegant-los -democràticament- a fer punyetes, a més de portar-los directament a jutjats que mereixin aquest nom i aquesta dignitat i que no siguin la pantomima amb la que ara ens distreuen i ens insulten a diari.

Tanmateix, aquesta és una societat submissa. Cridanera i esverada, però dòcil en el fons. Una possibilitat, no gens remota, és que se'ns passi l'emprenyamenta i la indignació i mutem cap a la resignació de tota la vida. Ho veurem d'aquí a la tardor de l'any que ve…

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes