En aquest país això de protestar s’està posant difícil. Els que estan imposant la seva agenda de llei i ordre (manera elegant per no dir “política de garrotada”) continuen inflexibles, decidits a controlar el carrer i amenaçar la llibertat d’expressió.
La darrera mostra d’aquesta estratègia la tenim en el proper judici del 15-M, que està prenent forma aquests dies a Madrid. Setanta-quatre anys de presó. Això és el que demana el fiscal (del govern, clar) per a una quinzena de persones detingudes a Madrid per aldarulls en la manifestació de maig del 2011, clau per entendre el moviment del “15-M” i el canvi social i polític que s’està produint a Espanya. La majoria de peticions de la fiscalia són de més de dos anys: clarament orientades a ficar gent a la presó i a espantar.
Què van fer aquesta quinzena de persones? Això ja ho aclariran defensors i acusadors i ho decidirà el jutge. Es van produir aldarulls, això és innegable, i els aldarulls i destrosses tenen sempre un autor. Mereixen ser acusats i condemnats? Sens dubte. Una cosa és protestar i manifestar-se i l’altra és cremar contenidors, trencar aparadors de comerços o apedregar policies. Comencem per aquí: no hi ha justificació per a la violència. I no siguem tampoc ingenus: en les protestes no és estrany que hi hagi gent a la qual ja li va bé la violència i per tant la provoca. És a dir: perseguir la violència és imprescindible, garantint també, però, que la violència policial sigui adequada.
Tanmateix, quan a algú li demanen sis anys de presó per aquesta mena de fets, estem travessant una subtil línia: la proporcionalitat. Cal, sens dubte, condemnar a qui ho mereix, reparar les destrosses i compensar-ne les víctimes. I fer-ho bé, de veritat, no només sobre el paper. Però d’aquí a algunes de les actuacions contundents i “exemplaritzants” que anem veient (i més que en veurem) hi ha un abisme.
Això té un altre nom: criminalitzar les protestes. Augmentar la pressió policial i legal per controlar la societat, per crear temor amb l’excusa de defensar l’ordre i la llei. Oblidant, clar, que el prestigi de la llei, en un país, es guanya cada dia sense necessitat de repartir garrotades ni amenaçar a dojo: simplement, que tothom la compleixi...
Algú es creu unes lleis que són sistemàticament vulnerades sense que això tingui cap conseqüència? Unes lleis que els poderosos, els aprofitats, els caradures, els mafiosos, els corruptes se salten cada dia? I que, a sobre, si els enxampen, encara tenen a la seva disposició un sistema judicial dissenyat per protegir-los? Per aquí podríem començar, per derogar la llei de l'embut...
(14 octubre 2014)
