Ahir va entrar en escena aquest organisme tan útil i eficaç que es diu Consell d’Estat i que no és res més que un inútil cementiri d’elefants. A partir d’avui, torna a girar-se-li feina al Tribunal Constitucional, conegut al món sencer pel seu prestigi, la seva imparcialitat i pel seu equilibrat esperit constitucional. I si les coses segueixen el rumb actual, això acabarà d’aquí a dos diumenges amb guàrdies civils buscant urnes amunt i avall, fent denúncies i perseguint sediciosos i rebels.
Ni idea de què passarà el 9N. Però segur que el dilluns 10 de novembre seran menys els tebis, els que tenen dubtes, els que no acaben de veure-ho clar, els que desconfien de la pregunta-trampa, els que encara creuen que hi ha marge per refundar Espanya, els que no volen deixar-se arrossegar pels tripijocs electoralistes de Mas ni pel partidisme de via estreta tan típic de la política catalana...
Si això fos una pel·lícula de política ficció, en el guió tard o d’hora apareixeria un agent doble a la Moncloa, algú que en realitat treballa secretament per enfonsar Espanya i accelerar la independència de Catalunya. Algú que aposta pel “Sí/Sí” i aconsegueix que el govern sencer s’impliqui a fons en el tema: cal fabricar independentistes com sigui. Aquest mateix “algú” els tranquil·litzaria, evidentment, quan veiessin que Catalunya cada dia se’n va una mica més: no patiu, estem salvant Espanya, hem d’aguantar i ja es cansaran... Un observador espavilat pensaria el contrari, que s’ho estan carregant tot. Però en aquesta pel·lícula no hi ha cap personatge així: s’han cregut a fons la seva pròpia ficció. I al·lucinaran amb la sorpresa del final.
(31 octubre 2014)
