El “senyor X” dels anys 80 i 90 es deia Felipe González. Era qui estava al capdamunt de l’organigrama de la corrupció que va destrossar el socialisme espanyol i de la guerra bruta contra ETA: ideals i valors a fer punyetes. I després encara hi ha gent que no entén com estem: som fills d’una immensa decepció. O no entenen (ni ganes) el que hi ha darrere de Podemos: una esmena a la totalitat. Felipe mereixia perdre les eleccions, tot i que ho va disfressar com una “dolça derrota”, sempre tan hàbil…
Però ell no va ser el darrer “senyor X”. Abans de les vacances va sortir a la llum pública el “senyor X” català: Jordi Pujol. Impensable, què hi farem. Ell era qui emparava una trama de corrupció brutal, familiar i de casta hispànica: al final, van tenir raó anomenant-lo espanyol de l’any, els de l’ABC: ha resultat espanyolíssim, ves per on. I la família, encara més: la quintaessència dels pitjors defectes espanyols.
I ara falta el “senyor X” de la immensa trama de corrupció i misèria moral en la qual ha caigut aquest país. Falta el “senyor X” del segle XXI.
De moment anem passant llista, sense oblidar per això la corrupció crescuda a l’ombra de l’esquerra. Hem començat pels seus amics, “amiguetes” i col·locats en general: Blesa, Acebes (el gran mentider de l’11-M, ho recordem?), Esperanza Aguirre, Camps, Zaplana, Gallardón, Bárcenas, Botella, Rato… La llista és espectacular. En el segon lloc de la llista es troba aquest president tan mediocre que es diu Rajoy, escollit a dit: aquí està el principal problema de la política espanyola, “el dit”. El “dedazo”, com en diuen a Mèxic. De qui era el dit? Del número ú. Del que tenia el famós quadern blau, el full de ruta cap a la grandesa imperial, cap a la regeneració democràtica, el liberalisme i no sé quantes coses més. Falta el seu nom, que comença per “Az”…
I acabarà sortint -ja està sortint tímidament- perquè el seu nom tanca l’explicació d’una època tan podrida que ja no es pot tapar més.
(30 octubre 2014)
