Més o menys d’això va la forçada maniobra per situar com a comissari no “qualsevol” espanyol, sinó “aquest” espanyol i agrair-li així els serveis prestats. “Aquest” espanyol és l’entranyable i inefable exministre Cañete, el dels iogurts caducats i el masclisme de-tota-la-vida, per entendre’ns.
A última hora, un dia abans de l’examen que li va fer ahir el Parlament Europeu, se li va encendre una llumeta a la memòria.
Òndia, tu, els sobresous! Quina mala memòria! Una mica més i fiquem la pota davant la Merkel, que és qui ha permès a Rajoy salvar una mica la cara -justet, justet- a la Comissió Europea. A Europa no els agrada gens que la gent s’oblidi precisament dels sobresous… Mira que n’arriben a ser, de calvinistes!
En resum: una manera de fer les coses que fa vergonya, la mateixa vergonya de sempre que veiem una i altra vegada al nostre país. I que és un magnífic exemple de la vella política: dretes i socialdemòcrates europeus tapant-se el nas i deixant passar, sense entusiasme però amb complicitat, una candidatura impresentable. Bé, impresentable en un sentit ètic, però no en un altre: representa extraordinàriament l’essència de la política espanyola. En aquest sentit, millor representant no es podia trobar: Cañete s’ha retratat i ens ha deixat ben retratats.
Mentrestant, per cert... Algú sap d'on surten tants diners per a sobresous?
(2 octubre 2014)
