O sigui que aclarim-nos ja, votem i centrem-nos en les altres coses en les quals ens juguem el futur.
En el Llibre Blanc? No, Moisès ho feia millor: baixava del Sinaí amb les taules de la llei, i aquí només tenim un grapat d’hipòtesis que -imaginem que de bona fe- obvien el brutal daltabaix dels propers dos, tres, cinc, o deu anys.
Al final, evidentment que Catalunya serà viable. Sens dubte. Espanya ho és molt menys.
Però entremig, com diria Churchill: suor i llàgrimes.
Tanmateix, ara toca desfer l’embolic, el nus: ho haurà de resoldre cadascú pel seu compte i al final ja veurem com acaba.
Què importa ja d’on ve tot… Segurament, de la desgràcia de l’Estatut del 2006, com diu Almunia: però no va ser només culpa del PP i la seva rotunda i demagògica campanya anticatalana. També és culpa en gran part del PSOE, començant per Zapatero i seguint per Bono, González, Guerra, Belloch, Rubalcaba i molt em temo que també Sánchez. Sense oblidar la política espanyola gairebé en la seva pràctica totalitat, menys bel·ligerant, però igualment abduïda per una concepció de la unitat d’Espanya amb claríssimes arrels franquistes, empeltades en una democràcia molt feble i viciada.
Però ja és igual on va començar tot. Ja és igual que ens hagin portat a un embolic fenomenal i ens estiguin transferint la responsabilitat i la solució: quan no saben per on tirar, ni uns ni altres, que sigui el poble qui ho solucioni.
Bé, tenim quaranta dies, que cadascú s’ho pensi i faci el que cregui millor.
Tot es redueix a això, però també és cert que està ple d’oportunitats de canvi i de millora.
O és que hi ha molta gent que vulgui seguir igual, enmig d'aquesta misèria, pels segles dels segles?
Em temo que no, que tots i totes necessitem aire nou…
Peti qui peti, perquè hi ha coses que -no ens enganyem- petaran. Això tot just ha començat.
(1 octubre 2014)
