Per això, la història dels tripijocs de les targetes falses de Caja Madrid/Bankia és tan exemplar, tan brutal i tan normal. Quinze o vint milions d’euros gastats a dojo, camuflats d’error informàtic, més uns quants milions més que ningú no trobarà mai, perquè els devien camuflar millor.
Aquesta història no és l’excepció, sinó la norma. Fa anys, segles, que es van quedar l’Estat. Per això ens el roben amb tanta naturalitat, perquè es pensen que és seu. Tot és seu. Tenen dret a tot. I la suficient cara dura com per ordenar uns quants desnonaments mentre compren xampany francès a càrrec de la visa secreta de la seva entitat. Pirates i lladres que es passen la vida donant lliçons. Alguns, no pocs, fins i tot de progressisme, que ja té mèrit. Els és igual robar un banc com robar a l’Estat: sempre necessiten més pasta.
El saqueig d’Espanya no és una anècdota: aquesta és una de les raons, amb els números a la mà, de què faltin a la caixa milers i milers de milions d’euros. Els roben ells cada dia. Ho fan a través de fórmules tècniques legals però discretes, gràcies entre altres coses a què la majoria de mitjans els tenen comprats i contribueixen a amagar no el robatori, que és impossible, sinó coses pitjors, com que estan saquejant el país a través del deute públic i la banca. Capitalisme i Estat de “amiguetes, amiguitos del alma y amigotes”. Amb molta corbata, això sí.
Què es pensen, que la gent no treu les seves conclusions? Per això a Botín li preocupava tant això de Podemos i de Catalunya. Perquè tenia claríssim què hi havia a sota. I sabia que les clavegueres ja no aguanten més.
(3 octubre 2014)
