Al nord de Terrassa, per posar un exemple que tinc a prop de casa, es troba un dels grans monuments de l’Espanya i la Catalunya immortals: el Quart Cinturó, una autopista que no ve d’enlloc ni va enlloc. Això sí, que no hi falti un ràdar, eh? Ahir teníem la condemna als directius de Spanair, una aventura esbojarrada per bastir una “aerolínia de bandera”, que ha acabat com havia d’acabar, absolutament arruïnada. Amb la Generalitat, la Fira i l’Ajuntament de Barcelona pel mig: aquí no fem les coses com a la resta d’Espanya, noooo… Per no parlar d’altres monuments a la bogeria de les darreres dècades, com l’aeroport de Lleida, brillantíssima inversió aeroportuària i transpirenaica, o l’encara més brillant carril VAO, una luxosa rucada que no serveix absolutament per res des del primer dia: un monument a la sostenibilitat del Tripartit, per entendre'ns, com els ràdars recaptatoris i la demencial velocitat variable.
I si ens emboliquem ja del tot i fem memòria del mapa català de la corrupció i la merda, literalment, on destaquen el cas Palau i el cas Pujol, entre molts d’altres, tindrem un retrat no gaire afavoridor d’un país en el qual hi ha molta gent que pensa que som genèticament diferents que la resta d’espanyols i probablement -tot i que queda lleig dir-ho clarament- força superiors. Complexe de superioritat, en diuen. I no està clar que tingui cura.
La sentència de Spanair, amb totes les misèries patriòtiques que arrossega, va en aquesta direcció: la de recordar-nos qui som i què fem, modèstia a part, mentrestant pensem cap a on volem anar. Una cosa no treu l’altra, evidentment: no seran Spanair, l’aeroport d’Alguaire o els tripijocs abusius dels Pujolsferrussoles el que ens impedeixin acabar de decidir un dia, ves a saber com, quina mena de Catalunya volem, i de passada, quina Espanya ajudem a fer, amb nosaltres o sense nosaltres.
Que tal i com van les coses, tard o d’hora, el més probable és que sigui sense nosaltres… Caldrà esperar a demà, divendres, per veure cap a on bufa el vent. Amb un got de whisky escocès a la mà, per celebrar-ho, evidentment. Que nos quiten lo bailao, com diem els catalans...
(18 setembre 2014)
