Com si fos una partida de pòquer, ara toca anar “de farol” fins al final. Segur que aquests dies el cap de gabinet li envia a Rajoy algun sms amb missatges d’ànim: “Aguanta, Mariano, tu pots salvar Espanya”...
I entre una cosa i l’altra, amb una mica de sort fabricaran uns quants independentistes més. S’ha de reconèixer que hi tenen la mà trencada, des dels temps gloriosos de José María Aznar, sense oblidar les profundes i amargues decepcions que va deixar Zapatero.
Entre uns i altres –no oblidem tampoc les aportacions de Bono, un altre gran defensor de la pàtria- s’han entestat a perseverar en la línia dura, la de “palo y tentetieso”, que tan bons resultats havia donat sempre al llarg de la història d’Espanya. Testosterona a dojo i política d’altíssim nivell: a veure qui els té més grossos, a veure qui aguanta més, fins al final...
Doncs bé, el final ja és a prop: no falta gaire per al festival de llamps i trons, el xoc de trens, els trens descarrilant per vies que divergeixen i totes les metàfores que es vulguin. La setmana va passant i mica a mica ens apropem al dia D, el de la convocatòria de la consulta que mai no es farà, cosa que negaran fins a l’últim moment els que, també a Catalunya, estan jugant amb el tema i amb la bona fe de tanta gent.
Primer vindrà el dijous escocès, després el divendres català: això és l’únic que tenim clar. Veurem què fan a Escòcia, al Parlament, a la Moncloa, al Constitucional. I després... Ja no té remei: cadascú de nosaltres haurà de decidir què fa.
(17 setembre 2014)
