Això s’ha de preguntar en castellà, en homenatge a l’immens escriptor i obcecat nacionalista que és en Vargas Llosa. Quan se’n va anar a fer punyetes? I qui en va tenir la culpa? Perquè, si no ens volem enganyar, la veritat és que aquest país que es diu Espanya –i que inclou l’actual Catalunya, també moribunda- va pel pedregar directe al desastre. Qui sap si més endavant hi haurà catarsi i resurrecció, ojalà, però de moment toca crisi i de les grosses. Els paral·lelismes amb el cas britànic o escocès són molt temptadors, sí, però cal agafar-los amb pinces i guants i tota mena de precaucions mentals...
El cas espanyol –i català- és ben autòcton i força autàrquic i respòn a dinàmiques molt pensinsulars, molt de tota la vida, que possiblement estan arribant al punt de col·lapse. No llancem les campanes al vol abans d’hora, tanmateix... Ni Espanya ni Catalunya no són el Sudan del Sud, de manera que ja veurem com evoluciona “la cosa”.
Atents, però, a la paràl·lisi i al buit polític.
Hi ha un rei en pràctiques, que el van coronar a correcuita per tapar les malifetes del pare i mirar d’evitar el naufragi. Un president del govern a Madrid que creu fermament en les virtuts miraculoses del pas del temps. Un president de la Generalitat agafat a la brotxa i a punt de caure, que juga a despistar fa anys mentre posa la cara ferma i solemne de les grans ocasions històriques. Uns grans partits de la transició que fan aigües per tot arreu. Un mapa de la corrupció que és un immens bassal d’excrements pudents que ens ofegarà a tots, però que als parlaments estatal i català es tracta amb exquisida delicadesa: ni se n'adonen de la fètida olor, tot sigui per la casta, vull dir, per la pàtria... Una economia embarrancada, també a l’espera de ves a saber quins miracles que han de venir de ves a saber on: ens enganyen miserablement amb les falsedats de la recuperació, perquè venen eleccions i perquè potser comencen a pensar que ja no els deixarem que ens arruïnin molt més el país.
Hi ha un rei en pràctiques, que el van coronar a correcuita per tapar les malifetes del pare i mirar d’evitar el naufragi. Un president del govern a Madrid que creu fermament en les virtuts miraculoses del pas del temps. Un president de la Generalitat agafat a la brotxa i a punt de caure, que juga a despistar fa anys mentre posa la cara ferma i solemne de les grans ocasions històriques. Uns grans partits de la transició que fan aigües per tot arreu. Un mapa de la corrupció que és un immens bassal d’excrements pudents que ens ofegarà a tots, però que als parlaments estatal i català es tracta amb exquisida delicadesa: ni se n'adonen de la fètida olor, tot sigui per la casta, vull dir, per la pàtria... Una economia embarrancada, també a l’espera de ves a saber quins miracles que han de venir de ves a saber on: ens enganyen miserablement amb les falsedats de la recuperació, perquè venen eleccions i perquè potser comencen a pensar que ja no els deixarem que ens arruïnin molt més el país.
Aquest és a grans trets el panorama d’un país que ha de fer front a un repte històric extraordinari: o replantejar-se a si mateix o trencar-se. Catalunya inclosa: el Parlament que tenim és ja una foto del passat, com el Parlament espanyol... Tot i que encara no sabem de què va el present ni molt menys el futur. Però sí, entre tots ells “lo jodieron”.
I nosaltres que els vam deixar i tampoc no tenim excusa.
(19 setembre 2014)
