Quina enveja... Aquí, per aquestes terres tan càlides i fantàstiques, que se suposa que tothom enveja perquè ens volem creure que no hi ha enlloc on es visqui tan bé com aquí, aquesta mena de coses no se solen dir i molt menys practicar a consciència. No n’hi ha prou amb dir “sóc un demòcrata”, cal fer-ho i de veritat. Cameron no és pas un ingenu ni un idealista romàntic: no arribes a primer ministre a base de regalar floretes als teus rivals. Però sap que ha de jugar dintre de les regles del joc. A més, ha estat valent per haver plantejat una jugada de pòquer brutalment arriscada...
Tota similitud amb el que passa a Catalunya i a Espanya és una pura coincidència. Uns jugant a fer lleis per burlar les lleis, uns altres jugant a fer servir les lleis per fer callar la gent... Tot plegat, molt edificant i d’una brillantesa estratègica i política esfereïdora. I aquests dies, a mesura que anem veient la fase final de la primera fase, encara seran més dramàticament evidents les diferències entre Gran Bretanya i Espanya, entre Catalunya i Escòcia, entre Mas, Rajoy, Salmond o Cameron. Per si faltava alguna cosa, l'exemplar dimissió de Salmond remata la formidable lliçó de democràcia i d'estratègia que ens han donat anglesos i escocesos com el que són també: britànics i demòcrates.
Tanmateix, pel que fa a nosaltres, els ibèrics, que encara hem d'aprendre moltes lliçons de democràcia, hi ha força indicis que a uns i altres el tret els sortirà per la culata, i que Catalunya prendrà un altre camí. És aviat per veure-ho, però s’intueix que –en tots els sentits- aquí les coses no aniran com a Escòcia. De fet, no aniran ni com anaven fins ara a Catalunya. I a Espanya no ho descartem tampoc. Tot i que encara falta una mica de temps i algun gir imprevist de l’atzar, aquí tampoc no serà res igual.
(20 setembre 2014)
