A Madrid -com a autonomia- no li convé Espanya. Espanya roba
als madrilenys, diuen els números del govern central. El doble que a Catalunya.
Que Madrid sigui a més la capital de l’Estat i concentri una part espectacular
de les actuacions, inversions i despeses estatals, no hi té res a veure, clar
que no. Aquí estem parlant de dèficit autonòmic, com a tema central, i com a
tema secundari estem jugant al concurs “a veure qui fa més màgia amb els
números”, a càrrec dels mags Mas-Colell i Montoro. Ja tenim almenys dues
maneres de calcular el dèficit: l’espanyola i la catalana. Per transparència no
quedarem: o tries “càrrega-benefici” o “fluxe monetari”. Més clar impossible,
cadascú es queda amb les xifres que més li convenen. De manera que ja tenim
Madrid erigida en gran víctima de la famosa i abusiva solidaritat autonòmica.
Molt més víctima que Catalunya, i sense queixar-se ni somiquejar tant. Els
números continuaran essent molt, molt dubtosos, com gairebé totes les xifres
governamentals i estadístiques oficials en aquest país: la realitat és molt més
tenebrosa, sort que ens la maquillen! Però acceptem-ho: Madrid necessita, molt
més que Catalunya, la independència. Han de fugir d’Espanya a correcuita,
perquè no els convé quedar-s’hi ni cinc minuts més, a risc d’arruinar-se
definitivament subvencionant catalans, andalusos, extremenys i bascos. Sí, ja
sé que potser perdrien algunes petites inversions i despeses estatals (AVEs,
autopistes, ministeris, organismes...), però serien insignificants al costat
dels avantatges de la independència. Fins i tot els podríem avalar per entrar a
la Unió Europea, sense rancúnies, en comptes de condemnar-los a vagar per
l’espai sideral. I si molt convé, ens repartim el deute com a bons germans.
Però sobretot, sobretot, que no triguin a independitzar-se.
