En poques setmanes, entre uns i altres,
han aconseguit carregar-se el prestigi del Rei d'Espanya i el president del
Suprem. No està malament, té el seu mèrit en un país que s'ofega. Hi afegeixes
un president que en cinc minuts resol la crisi bancària i se'n va al futbol, a
més de fer el ridícul més espantós i afirmar que ell havia exigit el rescat,
ai, perdó, la línia de crèdit, i ja tenim una altra institució de l'Estat
enfangada a escala planetària. Hi sumem algun síndic de greuges, algun ex
president d'una ex gran caixa catalana, els embolics dels anti-frau catalans, i
ja només falta que el cap d'Estat Major de l'exèrcit sigui fotografiat amb
cotilla i mitges negres, que enxampin un cardenal explicant acudits de
capellans a missa, que la Guàrdia Civil envaeixi Gibraltar, que els mossos se
n'adonin per fi de la seva patriòtica missió a la vida i deixin de queixar-se o
que el president del Congrés vagi a la feina vestit d'Hare Krishna.
Em diran
exagerat, però juraria que aquí hi ha un problema greu i ve de lluny: a sota de
la major part d'institucions i autoritats i coses serioses (i com més amunt,
pitjor) comença a fer-se un buit impressionant. No se n'adonaran, lluny com
estan alguns de la realitat més real, però ja s'ho trobaran en el futur més
immediat. I no en tindran prou amb prohibir les xiulades.
Un país sense crèdit
i a sobre desacreditat és el retrat que emergeix del naufragi...