Una caricatura excessiva? Fas la llista d’aeroports, trens, autovies, martingales, forats bancaris, bombolles immobiliàries, “xanxullus” a tort i a dret, trampes comptables, embolics i injustícies autonòmiques, institucions en fallida moral… I no te l’acabes. El mateix li passa a Frau Merkel. No només no se l’acaba. És que l'indigna. I si la barreges amb la percepció del “tòpic orgull espanyol” (que no és més que pur interès partidista perquè sigui Brusel.les o Berlín qui prengui les decisions lletges), s’entén que n’estigui de nosaltres fins als dallonses. Farta, literalment. O sigui que collarà i collarà i collarà. No per sadisme (bé, una mica, sí), sinó perquè pretén construir una Europa a la mida d’Alemanya.
Començo a entendre-la: si fem una Europa a l’espanyola o a la catalana, a l’andalusa o la valenciana, a la grega, a la italiana, ens estampem segur. Alemanya i França, amb les seves virtuts combinades, mereixen infinites més garanties: almenys saben on van. Nosaltres, com a país, no en tenim ni la més remota idea: a guanyar temps, a veure qui ens deixa més pasta, a veure qui queda com el dolent de la pel.lícula, a veure a qui li carreguem el mort… No ho fem tots, és clar, però pertànyer a un país té aquests inconvenients... Per això començo a entendre la cancellera alemanya, comença a caure’m simpàtica (discrepàncies ideològiques al marge) i fins i tot –el més preocupant- començo a admirar-la... I a envejar-la.
No perquè Alemanya sigui el país dels meus somnis, no, sinó perquè el nostre ja ha esdevingut la pàtria dels malsons. Fins que ens despertem, clar.
