Per exemple,
els homes posem que de mitjana edat que van amunt i avall amb cara de no tenir
res a fer, de no tenir futur. No són jubilats ni pensionistes, són gent sense
feina. I si te’ls trobes sovint i t’hi fixes, tampoc no els queda esperança.
Caminen, vagaregen, deixen que passi el temps, no tenen gaires coses més a fer.
Alguns fan esport, mantenir-se actius: són els que encara no han llençat la
tovallola, els més lluitadors. Els veig sovint al parc de Vallparadís, quan hi passo per
raons de feina o com a drecera per exemple a mig matí o mitja tarda, hores en
les quals la canalla és encara al col.le.
N’hi ha uns altres, els
prejubilats, uns afortunats en aquests temps que corren: són massa joves per
fer vida de pensionista, també passegen força, fan coses que abans no feien,
descobreixen el món. Han quedat vitalment aparcats, però almenys tenen
diners per viure i no s’han de desesperar per una feina. Poden imaginar-se que estan de vacances, però amb els anys sentiran més amargor de la que es pensen.
L’altre grup que he
descobert és el dels joves que no tenen res a fer en la vida, més enllà de
passar el temps i omplir les hores. N’hi ha de molts tipus i no tinc paciència
per classificar-los, però tenen en comú això, el buit. Amb un to vital diferent
dels més grans, amb més alegria potser, però amb les mateixes perspectives de
futur: molt negres.
Obvietats, tot plegat? Sí, potser sí, però si parem una
mica l’orella –discretament, sense xafardejar- i escoltem el que diuen aquesta
mena de nòmades de mitja jornada, descobrim els sentiments profunda d’una
societat castigada durament i que, tot i la xarxa del benestar i la solidaritat
familiar, està corcada de desesperança. La mlaltia no fa molt soroll, no és molt evident, però va avançant i vencent aquesta societat
 Potser és perquè vaig menys en cotxe i més a peu que abans. O perquè se m’han obert els ulls. O perquè faig unes altres rutes...){kind=link}