Podria ser, per
posar un exemple, que això de l’euro per recepta tingui un cert sentit
moderador, especialment si algun dia arribem a saber quant de frau, d’abús o
inconsciència aportem els usuaris. Només són 200.000 els que li posen jeta al tema? Em semblen pocs...
Podria ser també que ajudi a pagar el deute
amb les farmàcies, les mateixes que posen el crit al cel quan s’aplica: és el
problema que té pertànyer al sector públic i creure’t que formes part del
sector privat… Podria ser, eh?, molt condicional i hipotètic.
Però tot s’aplica
a la brava, corre, corre, que cal fer alguna cosa, funcionin els ordinadors o no, encara que
calgui fer els comptes amb una pissarra i un guix, l’important és recaptar,
tapar forats, i anar tirant. Amb l’IVA ens faran una desgràcia similar. O amb
tot altre impost, taxa, recàrrec, cànon, penalització o el que sigui.
El resultat serà que els ciutadans pagaran
més diners, sens dubte, però no per força les administracions recaptaran més:
és un fenòmen no gens infreqüent en administracions i empreses quan es perd de
vista el dibuix global.
Ah, sí, clar, els nous governants a distància imposen,
pressionen, amenacen… I cal fer els deures de pressa, de pressa.
Però, segur
que són aquests els deures que hem de fer? Segur?
Cada dia en tinc més dubtes:
no hi ha un dibuix clar, sinó un garbuix de coses que passen, de mesures
improvisades, acceptem si cal que ben intencionades o inevitables, però sense
visió global. Es una de les millors maneres que ha inventat la humanitat per
estavellar-se: no entendre què estem fent, pensar per a avui o demà passat o
abans d’ahir. Fer el que es pot fer avui i defugir el que cal fer, el que es
pot fer, el que es pot millorar.
Hi ha pressa, sí. Fins ara, sento dir-ho, el mètode
ha resultat un fracàs absolut a les finances públiques i privades, banca
inclosa. Alguna cosa deu fallar, dic jo, modestament.
O és que algun dels
invents ha funcionat, ni que sigui per casualitat? Ni un.
