"Carinyu", mira, que hem de parlar...

(29.6.2012) El 51% dels catalans diuen que votarien sí a la independència. I només un 21% s'hi oposaria frontalment. Les dades d'aquesta enquesta de la Generalitat indiquen el que indiquen, que la societat catalana està processant tot el que ha passat els darrers deu o dotze anys i està revisant la seva relació amb la resta d'Espanya. La bomba de rellotgeria va fent tic tac...

Hi ha un altre detall interessant: l'opció Estat federal, que abans era la preferida (o somiada fantasiosament) per la majoria, ha passat a quedar molt per sota de la independència. 

I un tercer detall: aquestes tendències s'han mantingut els darrers sis o set anys, ha anat creixent constantment la temptació independentista. 

Si hi afegim la catastròfica gestió de la desacceleració econòmica i de la crisi que encara no ha tocat fons, o la clara percepció d'inviabilitat econòmica d'Espanya tal com està concebuda ara mateix, és evident que tot plegat convida a pensar-s'ho bé. 

De pensar-ho a fer-ho hi ha un abisme, sí, però en aquests moments no és impossible que una majoria notable construeixi un pont per passar a l'altra banda. Alguns amics ja han posat el cava a refredar... El Francesc, per exemple, amb qui en parlem sovint tot i que des de posicions diferents i amb total respecte mutu. Ja deu tenir la nevera plena de cava, i hi ha dies que l'entenc.

La crisi canviarà per sempre moltes coses. Una d'elles segurament serà el pacte més o menys explícit que manté Catalunya dins d'Espanya: si pretenen continuar com fins ara, el pacte s'acabarà trencant tard o d'hora. Aquest país és molt, molt espès, molt poruc, molt conservador, però també pot atipar-se'n. 

El dia que es pugui ser independentista català, però també en castellà, Espanya tindrà un problema greu, gravíssim. El nacionalisme català encara no ha descobert això. Cada dia estic més convençut que és la clau de tot plegat: si algun dia pots seguir essent andalús o colombià i parlar com a tal i que la teva llengua sigui -de veritat- patrimoni de Catalunya, el problema no el tindran a Houston ni a la Lluna, sinó a Madrid. S'haurà acabat l'empat tècnic que en realitat és el que hi ha. Però el catalanisme està molt lluny d'això.

Jo fa temps que no sé el que penso i prefereixo no pensar en el que sento. 

Fa temps també que m'he tret del cap la ingènua confiança en què Espanya un bon dia es llevi plural, flexible, intel.ligent, justa, seriosa, amable. O federal, que per somiar truites no quedi. 

No van per aquí els trets: cada dia és més impossible aquest canvi, si és que ho ha estat mai. I la pressió exterior sobre unes estructures de poder, caciquisme, mediocritat i desastre econòmic totalment col.lapsades, pot fer que aquestes estructures reaccionin treient pit, embolicant-se amb la bandera, la "roja" i el que faci falta. Si això passa, i és altament probable, a Catalunya moltes coses poden acabar de fer "clic". I no només a les enquestes.

Potser l'escenari seria no tant el d'un xoc de trens a la brava, una exhibició de testosterona hipernacionalista per les dues o tres bandes possibles, sinó més aviat un cansament infinit que va esdevenint mica a mica insuportable i que porta a anar pensant que d'una o altra manera hi hem de posar remei... Allò que sol començar amb: carinyu, mira, que hem de parlar...

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes