Hi ha un altre detall
interessant: l'opció Estat federal, que abans era la preferida (o somiada fantasiosament) per
la majoria, ha passat a quedar molt per sota de la independència.
I un tercer
detall: aquestes tendències s'han mantingut els darrers sis o set anys, ha anat
creixent constantment la temptació independentista.
Si hi afegim la catastròfica gestió de
la desacceleració econòmica i de la crisi que encara no ha tocat fons, o la
clara percepció d'inviabilitat econòmica d'Espanya tal com està concebuda ara
mateix, és evident que tot plegat convida a pensar-s'ho bé.
De pensar-ho a
fer-ho hi ha un abisme, sí, però en aquests moments no és impossible que una
majoria notable construeixi un pont per passar a l'altra banda. Alguns amics ja
han posat el cava a refredar... El Francesc, per exemple, amb qui en parlem
sovint tot i que des de posicions diferents i amb total respecte mutu. Ja deu tenir la nevera plena de cava, i hi ha dies que l'entenc.
La
crisi canviarà per sempre moltes coses. Una d'elles segurament serà el pacte
més o menys explícit que manté Catalunya dins d'Espanya: si pretenen continuar
com fins ara, el pacte s'acabarà trencant tard o d'hora. Aquest país és molt, molt espès, molt poruc, molt conservador, però també pot atipar-se'n.
El dia que es pugui ser independentista català, però també en castellà, Espanya tindrà un problema greu, gravíssim. El nacionalisme català encara no ha descobert això. Cada dia estic més convençut que és la clau de tot plegat: si algun dia pots seguir essent andalús o colombià i parlar com a tal i que la teva llengua sigui -de veritat- patrimoni de Catalunya, el problema no el tindran a Houston ni a la Lluna, sinó a Madrid. S'haurà acabat l'empat tècnic que en realitat és el que hi ha. Però el catalanisme està molt lluny d'això.
Jo fa temps que no sé
el que penso i prefereixo no pensar en el que sento.
Fa temps també que m'he
tret del cap la ingènua confiança en què Espanya un bon dia es llevi plural,
flexible, intel.ligent, justa, seriosa, amable. O federal, que per somiar truites no quedi.
No van per aquí els trets: cada
dia és més impossible aquest canvi, si és que ho ha estat mai. I la pressió exterior sobre unes
estructures de poder, caciquisme, mediocritat i desastre econòmic totalment col.lapsades,
pot fer que aquestes estructures reaccionin treient pit, embolicant-se amb la
bandera, la "roja" i el que faci falta. Si això passa, i és altament
probable, a Catalunya moltes coses poden acabar de fer "clic". I no només a les enquestes.
Potser
l'escenari seria no tant el d'un xoc de trens a la brava, una exhibició de
testosterona hipernacionalista per les dues o tres bandes possibles, sinó més
aviat un cansament infinit que va esdevenint mica a mica insuportable i que
porta a anar pensant que d'una o altra manera hi hem de posar remei... Allò que sol començar amb: carinyu, mira, que hem de parlar...