(25.6.2012) La imatge dels bàrbars trencant les muralles
dels romans i entrant a l’Imperi a sang i a foc és un tòpic com una casa, tant
o més utilitzat que el de les Termòpiles, però funciona sempre. Quan algú
compara un fet amb la invasió dels bàrbars o la gesta heroica dels espartans, se’ns
dispara una ràpida associació d’idees: “veiem” ràpidament què ens estan dient,
encara que la comparació sigui exagerada, esbiaixada o imaginària. Per cert, hi
ha un bellíssim –i subtil- poema de Kavafis sobre els bàrbars que recomano
sempre que em deixen… Però no anava d’això la cosa.
Imaginem-nos els habitants d’un poblet a
qualsevol racó de l’Imperi… Fa temps que arriben notícies preocupants. Passen coses.
El vell món conegut diuen que s’esfondra: hi ha uns amenaçadors “homes de
negre” que ningú no ha vist però dels quals tothom n’ha sentit a parlar. De fet, a les tavernes tothom discuteix sobre estratègia
militar, sobre els secrets més secrets del poder, sobre les autèntiques
intencions de tal o qual rei o emperador o general…Ningú no ha vist encara els
bàrbars, però es comença a notar la seva presència: al mercat falten productes,
pugen els preus, hi ha gent que es queda sense feina, alguns poderosos amaguen
els seus tresors i diners, d’altres construeixen muralles o armen exèrcits… I
passa el temps i no arriben els bàrbars. Però la gent va entenent una mica què passa:
uns quants, situats molt amunt, estan decidint un nou ordre de coses. Hi ha
batalles, sí, però més que res perquè alguna cosa s’ha de fer amb el poble, per entretenir-lo.
El que compta és la resta, l’anar i venir de
delegats, els missatges secrets, les trobades, els pactes discretament cuinats,
els canvis de cromos… Que al final es tradueix en qui guanya què i sobretot,
quant. Perquè sempre, a l’època dels bàrbars
i ara, reis i generals (si són una mica refinats) arriben a acords que
respecten certes coses: els pobles no compten, però els poderosos s’acaben
entenent quan ja queda clar qui guanya i qui perd. D’això va el conte que dia a
dia ens expliquen, les coses que passen i que no entenem perquè ens falten les
claus, tot i que intuïm que l’interès general no és precisament la clau més
important… I al final, un bon dia, resulta que al castell hi ha un general
bàrbar i que es fa dir rei o emperador com si fos romà. En certa manera, canvia
tot perquè no canvii res… Els homes de negre, vaja. Vestits com nosaltres.