Impressiona
veure els termes que el ja famós imam terrassenc fa servir per explicar als creients –mascles,
per suposat- com s’ha de maltractar una dona, com se l’ha de castigar i colpejar
sense trencar-li els ossos ni fer sang.
Més que un signe de moderació, em temo
que és més aviat una picardia: es tracta de no cometre un fet massa greu en un
país infidel com el nostre. Violència, sí, però fins a un cert límit, per
estalviar-se problemes si el tema acaba en mans de la policia o dels jutjats.
Que no quedin marques, que tot pugui semblar una baralla domèstica, un incident
sense importància o una fantasia d’una dona a la qual el marit, com a molt,
l’ha castigat sense tenir relacions sexuals. Clar, l’altre element clau és la
recomanació de mantenir aquesta mena de fets dintre de casa, que no se
n’assabenti ningú: la discreció del marit, combinada amb la por de la dona, fan
miracles i permeten que la resta de la societat dels infidels ignori el que
realment passa. Ja en tenim una prova contundent, acabi com acabi el cas als
tribunals.
Costa de pensar que l’imam sigui un cas únic i vagi per lliure: més
aviat s’intueix el que podria ser la “normalitat” per a una gran part de la
població del nostre país, femenina i musulmana, per a la qual senzillament no
compten les lleis i els drets que són essencials per protegir els nostres
valors fonamentals. I de tot això, què en fem, en aquest país? Perquè en
absolut es tracta d’un tema de caràcter local. Es el vell tema que va treient
el nas i que acabarà per donar arguments, convenientment aprofitat per la
demagògia, per a coses que ja coneixem en aquest país i continent…
Tot, per no
fer valdre amb fermesa els valors que suposadament són fonamentals. I per no exigir que els que volen viure aquí els respectin escrupolosament, els agradi o no. I si no els agrada, doncs ja saben... I això no és xenofòbia.
