Hi ha dies que no porto 1.000 euros en metàl.lic

Mil euros. Aquesta és la xifra màxima que, segons els tècnics independents (i tocadallonses) d'Hisenda, s'hauria de permetre que es pagués en metàl.lic. Les quantitats superiors s'haurien de pagar amb qualsevol altre dels sistemes que deixen rastre: taló, transferència, targeta... I el rastre, clar, es converteix en impostos pagats: calculen que amb aquesta mesura es recaptarien uns 26 mil milions extra anuals, és a dir, una tercera part del forat negre que arrossega aquest país. Això és el que ha fet a Itàlia el tecnòcrata Monti, una mena de "López-Opus-Rodó" a la italiana: limitar els pagaments en bitllets o monedes a mil euros. 

No dubto de l'eficàcia de la mesura, més que res perquè tampoc no tinc arguments ni coneixements suficients. Tinc, això sí, la sensació que no van desencaminats. 

La majoria dels mortals hi ha dies que no fem pagaments de més de mil euros, oi? Però bé hi deu haver gent que porta una mica més de "calderilla" a la cartera, posem que dos o tres mil euros, que al preu que s'estan posant el tabac, la benzina o l'or, avui en dia gairebé és diner de butxaca... Si et fixes una mica en els preus dels aparadors, ben mirat, tampoc no és tan difícil gastar-se mil euros en mitja horeta. 

O sigui que el govern del president "missing", altrament conegut com a Mariano Rajoy, un d'aquests dies farà veure que lluita seriosament contra el frau fiscal, igual que han fet abans els governs de dretes o d'esquerres. No ho entendré mai en el cas de les esquerres i potser una mica més en el cas de les dretes, tot i que tampoc no massa, però aquest és, ha estat i serà el país de Xauxa per als defraudadors, sobretot si defraudes quantitats respectables i no misèries d'estar per casa. 

Per això, una vegada consumada entre Zapatero i Rajoy l'operació de càstig a les clàsses mitjanes i als ciutadans honestos, ara toca dissimular una mica i fer coses que a Europa fa dècades que estan inventades. Aquí ens les presentaran com la vuitena meravella del món, però no deixa de ser pòlvora mullada: fins i tot en això anem tard. Ho sabem tots. Fem veure que no, però tots sabem com van les coses. Excepte els governs, mira tu quina casualitat...

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes