Per aquí van els trets: cal retallar d'on sigui uns 30.000 milions d'euros. En pessetes, la xifra és espectacular: insisteixo, cal de tant en tant tornar a comptar en pessetes... En moltes calculadores no hi ha espai per a la xifra resultant. Aquesta és la mesura de la realitat perduda més o menys des del 1998, quan va començar la borratxera i s'hi va apuntar tothom qui va poder. Trenta mil o quaranta mil? Això és el que ha de fer el govern que surti de les urnes diumenge. Qualsevol govern, del signe que sigui: ho dic amb tot el mal de ventre del món.
I això no surt a cap programa electoral, a cap, però ho sap tothom. Aquesta ha estat una de les campanyes més falses de la nostra democràcia, la més falsa. El joc és aquest: a Berlín han decidit que toca retallar despesa pública (una forma com qualsevol altra de suïcidi col.lectiu i de domini alemany d'Europa) i no obriran l'aixeta fins que oferim el sacrifici a l'altar del BCE. Si t'agrada, bé, i si no, allà tu, encara serà pitjor. Tothom ho sap i fem veure fins el diumenge 20-N que no, que anirem retallant d'aquí i allà, una miqueta, sense que ningú no hi prengui mal. Un joc ben estrany, en el qual els que es presenten a les eleccions perden credibilitat a raig fet: en pocs mesos se'ls girarà en contra a tots, i als que governin, més encara.
D'on sortirà aquesta pasta, aquesta xifra espectacular en euros i pessetes? De tot arreu una mica i d'allà on faci menys mal, diuen. Però no. Sobretot, d'allà on pugui sortir en quatre dies. O millor en cinc minuts. De la dependència, tan encertada com mal desplegada? Ja podria ser, en part. El que segur que no es retalla és en defensa o en policia: coses que poden fer molta falta el dia de demà. O en AVEs, que són imprescindibles per fer Espanya i una de les grans animalades que s'han fet en aquest país. Tranquils, ja trobaran les víctimes propiciatòries.
Si surt la pasta, deixaran d'ofegar-nos i de collar-nos, perquè aquesta és la pel.lícula de por que estem vivint: o passes pel tub o pel túrmix, tu tries. Servirà de res, aquest sacrifici brutal? Jo diria que no, que continuem amb la gran mentida de retallar despesa pública, quan el drama és el deute privat, i que senzillament ens estan prenent el pèl per no haver de comptabilitzar les pèrdues privades: estem socialitzant, una vegada més, el desastre. Els beneficis no se socialitzen mai, clar. Però el joc de cartes marcades i errors clamorosos dels jugadors de l'ala esquerra ja està fet. Després, ens esperen quinze anys, quinze per dir alguna cosa, d'anar tirant amb penes i treballs, amb un atur salvatge, amb les tisores convertides en icona d'aquesta època.
Els BMW mai més no seran per als pladuristes i de passada, com qui no vol la cosa, es carregaran el benestar mal fonamentat, mal pagat (amb una política fiscal profundament injusta) i mal blindat. Trenta mil milions, o el doble, o el que sigui, és el peatge a pagar. Ja no en còmodes terminis: de cop, directe en vena. Al temps: pocs dies després de les festes de Nadal. Mengeu torrons i beveu cava, que el món s'acaba.
