Aquest senyor feliçment indultat per decisió del Consell de Ministres té ara restaurada la seva “honorabilitat professional” i ja pot exercir el seu càrrec amb tots els ets i uts. Ho ha fet igual, sense cap mena de problemes, protegit per un exèrcit d'advocats i per lleis posades al servei de gent com ell, però sens dubte ara quedarà tot molt més elegant i bonic. Per honorabilitat que no quedi.
Suposo que no se’m querellarà si recordo que fa pocs mesos el Suprem el va condemnar per haver muntat una falsa querella criminal contra uns empresaris perquè paguéssin uns mil milions de pessetes del 1994 que devien al seu banc. Traduït al cristià: se’ls va passar per la pedra, va muntar una operació “cobrador del frac” sense cap mena de manies. La història, evidentment, és molt més complicada i segur que no és de bons i dolents, però envia un missatge claríssim: davant la llei no som tots iguals.
Ja ho sabíem, sí, però deixem-nos de punyetes: si ets banquer, encara ets molt menys igual
que la resta de ciutadans. La notícia salta just el mateix dia que esclata un petit escàndol d’aquests amb els quals la banca ens va obrint els ulls cada setmana. Res de l’altre món, uns plans de pensions d’alts directius de Caixa Penedès per vint milionets d’euros. “Calderilla”, en aquests temps. Els han fet plegar, sí, però encara no he entès de què ens escandalitzem, quan és el més normal del món que un banquer es retiri amb uns quants milions de premi i una pensió milionària. I si pot ser amb l’entitat intervinguda, nacionalitzada o arruïnada, millor encara.
Tot el que fan és sempre absolutament legal, això sí, rarament arriben a extrems com el del cas Sáenz/Banesto: no els cal, la llei està sempre al seu servei, a la seva disposició. I si tot falla, sempre es pot canviar la llei. I si no, es pot muntar (o més aviat cometre) un indult.
Potser el podríem demanar tots, no? Recordem que ara els banquers som més que mai nosaltres, els ciutadans…
