...de quins rics estem parlant, exactament? Perquè això ja comença a semblar un mix entre Robin Hood i el Zorro i ens hauríem d'aclarir, que més enllà de la campanya electoral hi ha coses molt serioses en joc. De moment, estem parlant només dels que cobren en nòmina xifres de més de 300.000 euros. Dels que s'ho munten la mar de bé aprofitant l'enginyeria financera legal que els ofereix el sistema fiscal espanyol, ni se'n parla. Dels que evadeixen impostos o juguen a amagar-los a paradisos fiscals o amb els dos o tres mil mètodes més o menys legals que hi ha, ni una paraula. Dels que (sovint gent més modesta, sí, però insolidària) treballen i viuen en negre, res tampoc, ara no toca, que hi ha crisi i prou fan amb sobreviure: total, només representen una quarta part de l'economia espanyola, una anècdota...
Marejarem la perdiu uns quants mesos i al final tot quedarà igual. Misteris insondables: per què quan les coses anaven bé no es va fer una autèntica i justa reforma fiscal? Resposta: per no espantar els diners, que ja se sap que són molt sensibles. Per què no es farà ara, o no en profunditat? Pel mateix. Però tampoc no és cert que no s'hagi fet cap reforma fiscal: els "rics" que cobraven més de 300.000 euros han vist com els baixaven els impostos, des del 1993, un 37%. Els que cobraven més de 50.000 anuals, un 2,3%. Els de més de 30.000 han tingut rebaixes d'un 8%. Tot aproximat, clar, que les xifres són sempre delicades. La tendència, però, és el que compta: els suposats "rics", és a dir, els que tenen la desgràcia de rebre un sou elevat sense possibilitat d'escaquejar-se, han tingut una rebaixa d'impostos molt superior a la resta de la societat. Tot dins de l'ortodòxia neocon, faltaria més, que és la millor garantia d'acabar (constitucionalment, si molt convé) absolutament arruïnats com a societat... amb nombroses i glorioses excepcions i amb diferències socials i econòmiques cada vegada majors.
Aquest és el panorama que tenim en un moment de pèrdua d'ingressos públics a causa de la crisi i d'èxit absolut dels que han aconseguit culpabilitzar el benestar i l'estat en general, i les autonomies en particular. Un panorama que seguirem empitjorant els propers mesos a base d'ofegar l'activitat econòmica, de retallar a tort i a dret amb la Constitució a la mà, fins que aconseguim ser uns virtuosos del cercle viciós. Però fins i tot aleshores, els impostos els seguiran pagant els mateixos. El país no dóna per a més...
(Diari de Terrassa, 01.09.2011)
