Sona lleig, sí, però s’entén. En diuen profecies autocomplertes. Hi ha maneres més poètiques i directes de dir-ho, però aquesta s’ha anat imposant perquè té un cert aire entre tecnocràtic i cabalístic. Es tracta de repetir i repetir una profecia de futur fins que al final, de tant i tant repetir-la, te l’acabes creient i fas que passi allò que tu mateix havies anunciat. Ara mateix tenim un cas claríssim amb la desgràcia de Grècia, un país al qual només li falta ja que se li esfondri el Partenó. Si és que no l'hipotequen abans...
Fa temps que el tam-tam va sonant, a partir evidentment d’una base sòlida: és un país absolutament arruïnat i sense cap mena de futur. I no està a la quinta forca, no, és aquí, a Europa, on suposadament aquestes coses no passen, tot i que també va passar allò de Iugoslàvia, recordem-ho…
Doncs bé. Què diu el tam-tam? Que Grècia va de cap a la fallida absoluta, que sortirà de l’euro, que arrossegarà l’economia europea a l’abisme… I mica a mica es va complint la profecia: les coses van passant exactament d’acord al guió previst. L’únic que falta és el cataclisme final, que molt em temo que acabaran protagonitzant els mateixos ciutadans grecs que ho engegaran tot definitivament a fer punyetes qualsevol dia d’aquests. Això no està en el guió de la profecia, que el FMI i els altres amos dels mercats ajuden amb entusiasme a que sigui realitat, perquè el sistema no té en compte les persones, només els números. Sempre se n’obliden, ja és casualitat.
Quan aquell país admirable (i massa donat a les bogeries econòmiques) acabi de consumar la darrera etapa del seu via-crucis i ja no els quedi res més per retallar, entrarem en una nova fase de la post-crisi, en un terreny sobre el qual les profecies no diuen res: quina és la resposta de les persones, de les generacions, que es queden sense present i sense futur. Que els déus de l’Olimp ens agafin confessats…
