Tanmateix, em sap greu dir-ho, però els espanyols rics-rics de veritat ni s’han apuntat a allò dels patriotes francesos que demanaven pagar més impostos ni ara tremolen quan s’aprova una tímida recuperació de l’impost sobre el patrimoni.
Primer, perquè la llei té alguns punts de fuga interessants, com l’exempció de l’empresa familiar: i si fins i tot jo sé això, imaginem-nos quantes possibilitats creatives per escaquejar-se té amagades la llei… Segon, perquè només els rics molt pobres tenen la fortuna i el patrimoni al seu nom, com qui té un pis o un compte corrent. Hi ha infinites possibilitats, infinites, de camuflar la fortuna i de posar-la a viatjar pel món, sobretot a partir de certes quantitats. Es un escàndol, sens dubte, i una vergonya també, i si molt m’apuren una injustícia, però convindria no oblidar que hi ha coses vergonyoses que són absolutament legals.
I algú esperava, sincerament, que sortissin a demanar pagar més? Un silenci sepulcral és el que s’ha fet, com era d’esperar. El patriotisme té els seus límits, faltaria més!
I al final, qui és l’estalviador prudent, qui el ric, qui l’especulador, qui el galtes que no paga el que li toca? Qui és el que paga dues vegades i qui s’escaqueja sempre? També n’hauríem de parlar una mica, perquè no es pot ficar tot al mateix sac, tot i que la cultura fiscal espanyola ja és aquesta: aquí, si pots i ets prou poderós, t’escapes de pagar d’una o altra manera. I una part molt important de la societat (ara no, que hi ha crisi i molta ràbia) encara t’admira i faria el mateix si fos al seu lloc. Així ens va, ens ha anat i ens anirà.
