Sembla una qüestió d’estil, que ajuda a vendre diaris, a apujar audiències. Però no ens embalem. Aturem-nos un moment i repassem el relat que es fa dels embolics de la crisi i de tota aquesta perfectament orquestrada operació de saqueig. Apareixen ràpidament una sèrie de paraules que et recorden una plaga sanitària: contagi, virus, epidèmia, diagnosi, tractament, cordó sanitari, cirurgia…
Perquè acceptem curar-nos, primer hem d’acceptar que estem malalts. I s’ha de reconèixer que aviat ens sorprendrà que no tinguem el cos sencer ple de nafres.
Diria que no és una conspiració, aquest llenguatge, sinó més aviat una moda o un truc de màrqueting per ficar-nos la por al cos i explicar aparentment coses inexplicables, del tipus “la por al contagi pel deute irlandès contamina el deute espanyol”. I es queden tan amples. Sembla científic. Hi ha una infecció, uns virus que ens amenacen, i els mercats reaccionen: d’una lògica aclaparadora, vaja. Crec recordar que amb la grip A ja ens van sotmetre al mateix model lingüístic i vam llençar uns quants milions d’euros en vacunes inservibles, a més de rentar-nos les mans obsessivament una llarga temporada.
La por a la plaga funciona, ha funcionat sempre: no hi ha res com una bona pesta negra perquè la població s’aterroritzi i dòcilment accepti qualsevol tractament de cavall, que és el que ens estan fent, tot i que amb una mica d’anestèsia. El llenguatge no sempre és innocent ni casual, i no dic amb això que algun poder secret dicti directrius en aquest sentit. Però sí que hi ha gent que contribueix innocentment a difondre l’efecte pesta negra, mentre que d’altra ho fa amb tota la (mala) intenció del món: com més ens creguem que estem contagiats, més acceptarem el remei. I estarem disposats a pagar el que calgui per la nostra salvació. L’únic perill és que al final ens n’adonem que no ens estem salvant a nosaltres. Però això amb una mica més de pànic es pot controlar…
(Diari de Terrassa, 25.07.2011)
