L'agost és temps per a lectures pendents, per a alguns llibres "de pes", per a cosetes intrescendents i entretingudes i també, també, per a textos cabalístics que són capaços de provocar paorosos malsons en les nostres migdiades. A canvi, t'ajuden a entendre alguna cosa, que no és poc. L'informe McKinsey 2011 sobre l'economia mundial és un d'aquests textos lluminosos i al mateix temps esfereïdors. Una lectura en pdf d'allò més recomanable, fàcil de localitzar a internet: només 38 pàgines per a experts, però en les quals fins i tot els no experts podem trobar moltes dades entenedores.
Per exemple, el quadre E5, a la pàgina 8, on apareixen els països més endeutats del món. El primer, de llarg, els Estats Units, però ja voldríem plorar pels seus ulls, oi? El segon, Espanya, amb un terç del deute nordamericà: a "xulos" no ens guanyen. A gran distància per exemple de Gran Bretanya, d'Itàlia o de França. Amb la gràcia que les dades del FMI deixen encara més al descobert que el nostre autèntic drama és el deute privat i no el públic: aquest és una mica menys del 70% del PIB a Espanya, quan als EUA és del 100% o a Itàlia se situa per damunt del 120%. Però dia sí i dia també ens volen fer creure una mentida colossal, que van aconseguint instal.lar a les nostres crèdules neurones. Això no vol dir pas que no s'hagin d'endreçar els comptes públics, clar que no, però sí dóna pistes sobre qui pretenen que pagui els plats trencats de les bestieses comeses per la banca, amb totes les benediccions governamentals i l'aplaudiment ingenu del conjunt de la societat.
El pdf potser t'espatlla la migdiadeta d'agost, sí, però té la virtut d'il.luminar una mica el camí enmig de tanta confusió interessada: hem aconseguit ser un país líder, en efecte. El problema és que justament en som en tot allò que no cal fer "ni jarto vino", expressió poc acadèmica sens dubte, però impecable per descriure la salvatjada que ens han i ens hem fet. L'informe McKinsey (no gaire diferent de molts altres que van caient com lloses) explica moltes coses no només sobre el passat, sinó sobre el futur que tenim al davant: seguirem socialitzant pèrdues i protegint els guanys d'uns quants. Inclosos els "tontos" i els espavilats que van ajudar a multiplicar-los, perquè algun client normal devia tenir la banca, o no?
(Diari de Terrassa, 23.08.2011)
