Mitjans d'agost. Un llarg cap de setmana que marca l'equador de les vacances. El món sembla que s'ha aturat i fins i tot el clima ens concedeix una treva: vivim uns dies d'estiu-estiu, que permeten desconnectar, recarregar les piles, deixar passar el temps... Però el món no s'atura perquè aquí tinguem tres dies de festa, perquè encara que estiguem de vacances i a mig gas, aquest dimarts d'agost torna a posar-se en marxa la maquinària del compte enrera, de la tornada a una "normalitat" que encara no sabem com serà... De fet, probablement no ho sap ningú. Acostumats com estàvem a viure en un món en què el futur semblava previsible, ara resulta que avancem a cegues. Hi ha gent que sembla que no, que tenen les idees claríssimes, però ni cas: potser tenen claríssims els seus interessos, com a molt.
El president del Banc Mundial ens ha deixat aquest llarg cap de setmana unes quantes confessions que sonen sinceres. Tan sinceres com espantoses. Zoellick, un dels "capatassos de luxe" del capital, afirma que la crisi que vivim és perillosíssima. Bé, ja ho sabíem, què més? Avisa els europeus: s'han d'afanyar a prendre mesures, se'ls acaba el temps. Val, continuem, quines mesures? Zoelllick diu aleshores la gran veritat: tot el que es podia fer ja està fet, més o menys. Reconeix que no té una fórmula per vendre'ns, però insisteix que hem de fer alguna cosa, el que sigui i com sigui, demà mateix si pot ser. L'home afegeix a les seves amables prediccions el de sempre: algú ha de fer front al que ara és urgent i fonamental. Sí, clar, ara el que necessitem és un messies, un salvador, un miracle: algú que surti del no-res i ens digui cap a on hem d'anar i tots al darrera com un ramat d'ovelles...
Grans solucions, en efecte: espectacular. Però hi ha un problema: sona a sincer. L'estiu té aquestes coses. La gent que hauria de tenir resposta per a totes les preguntes té un moment de relax neuronal i diu una veritat com un temple, que ja anàvem intuïnt, perquè tampoc no som ni rucs ni cecs del tot... O sigui que agafin-se ben fort, i resin el que sàpiguen, que la patacada és inevitable... Bonica manera d'encarar la segona part de les vacances.
(Diari de Terrassa. 16.08.2011)
