Hipoikea

            Hi ha gent que creu en el futur, que té musculatura i valor per afrontar-lo i que contagia el seu esperit als altres. L’empresari Nicolás Roldán, fundador del mític Hipopótamo o Hipo, n’és un, d’aquests. Sap que en poc temps tindrà molt a prop un competidor més, l’Ikea de Sabadell. I en comptes de demanar que li muntin uns burots a l’autopista, agafa el toro per les banyes i decideix ampliar instal.lacions per competir en millors condicions. A contracorrent. I com que ara l’aixeta del crèdit no raja, resulta que al seu grup té capacitat d’inversió amb recursos propis de fins a vuit milions d’euros. Per acabar d’arrodonir la virtuosa operació, crea uns trentena de llocs de treball directe i donarà feina a un grapat d’autònoms. En temps com els que corren, a ell i a tanta gent que troba forces per tirar endavant, per créixer, per apostar pel futur, els hauríem de fer un monument. No hi ha res perfecte, ni tan sols Ikea ni Google ni Apple, ni res tampoc que garanteixi l’èxit dels projectes ben plantejats, però aquest Hipo renovat mereix tenir tot l’èxit del món. Entre altres raons, perquè en aquest món tan suposadament globalitzat (una de les millors mentides de la història, això de la globalització), no és el mateix que les empreses tinguin les seves arrels aquí que a prop del pol nord o a Califòrnia: el negoci és sempre el negoci, clar, però hi ha molts més factors que ajuden quan l’empresa té el cor i el cap a prop d’aquest territori i no a l’altra banda del món. El cas de les megabotigues del PCCity, o tants d’altres que ens fascinen amb la seva innegable seducció, però que se’n van quan deixen de guanyar el que voldrien, també ens hauria de portar a pensar una miqueta com a consumidors. Sé que és impossible, perquè l’egoïsme és el motor del mercat, però una miqueta més de “patriotisme comprador” no estaria de més. A mi m’agrada molt el món Ikea, però cada dia em grinyola més això de fer ric un senyor d’un poblet perdut de Suècia, per molt que viatgi en classe turista, o de donar feina a uns quants centenars de vietnamites: no és que els tingui cap mania, és que simplement aquí al final no quedarà res, si no anem amb compte. A veure si aquest nou Hipo entra amb força en el gran joc. Ho veurem a la tardor…

Share this: