El cop de porta de Pujol

Primer un cop de porta sec i inesperat, sobtat. Pujol es fa independentista sense massa convicció, per pragmatisme, com ja és marca de la casa. Després, uns quants matisos, per rebaixar la contundència però amb la tranquil.litat que el missatge ha arribat a totes les cases. Bé, sí, hi ha forces a Madrid que empenyen amb insistència i entusiasme, però l’independentisme tampoc no és un remei miraculós a tots els mals. I insinua una evidència aclaparadora: no hi ha un guió, una agenda. La bandera ho tapa, però el buit existeix i trigarà uns quants anys a prendre forma una autèntica alternativa. 


El pas endavant de Pujol està acuradament calculat: eixampla l’espai central en un moment en el qual no està tan clar qui l’ocupa. Mas queda per a la institució, Duran fa de pont amb Madrid i mira de no espantar massa els sectors més tebis i moderats, i Pujol fa de Moisès i senyala amb el dit cap al futur. La credibilitat de qui va ser el campió de l’autonomisme, del nacionalisme moderat, d’un visionari –amb defectes i virtuts- capaç de ser espanyol de l’any, és un factor clau: pesa molt encara, és respectat i escoltat. Aquí i a Madrid, on no s’esperava un pas endavant tan contundent, que comença a dibuixar línies vermelles almenys en un pla teòric: després, a la pràctica, tenim una gran habilitat a desdibuixar-ho, a perdre’ns en les picabaralles partidistes. 


Pujol ha marcat un terreny interessant i indefinit, en un país que sí, té un segon Estatut, força esgarradet, però ja ningú sap si és el que volia ni el que convé, ni si serveix per als temps que corren. Diguem que pel camí s’han perdut les referències, i espera’t els anys que vindran. Aquí és on situa Pujol el seu missatge, per ser escoltat en el futur en un país molt més cansat i que hagi tingut temps de formular un projecte, una consciència, una inquietud, que inclogui la mitja Catalunya que ara n’està al marge. L’eco de les seves paraules ressonarà algun dia: el missatge està enviat però trigarà a ser rebut.

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes