No ho veurem amb els nostres ulls, no, però per somiar que no quedi... De moment, un jutjat navarrès ha donat la raó a un ciutadà que, després de la subhasta d’un pis que no podia pagar, es va trobar amb l’agradable sorpresa de rigor: encara li devia una pasta al banc, el BBVA concretament. L’argument judicial és ben simple: el banc es queda amb una propietat que ell mateix havia taxat en una xifra (inflada, probablement, com sabia tothom) i ara no serveix això de dir que ha baixat de preu. Dit més clar: negocis són negocis, haver anat amb més de compte a l’hora de fer aquelles suposadament rigorosíssimes taxacions dels vells temps. Tu vas fixar el que valia el pis, ara te’l quedes i t’aguantes.
Hauran tingut un bon disgust: si això es posa de moda, és la bomba atòmica que farà petar, aquesta sí, el sistema financer sencer, construit sobre una immensa mentida. No hi ha perill: un exèrcit d’advocats i del que faci falta ja s’encarregarà de frenar les innovacions judicials i les il.lusions dels ciutadans que es resisteixen a deixar-se escanyar de per vida. Amb el suport del govern, de la major part de l’oposició i de tots els poders terrenals.
Podem copiar la Barbie , les Bratz, la Coca-Cola o els MacDonalds, o el que més gràcia ens faci del “american way of life”, però tenim absolutament prohibit somiar amb copiar el model no massa generalitzat del “jingle mail” americà: aquí té les claus i fem les paus. Ni de broma.
Tanmateix, serà fascinant veure la partida que tot just ha començat en el moment més inesperat, en la qual hi ha en joc possiblement l’estabilitat financera del país: siguem realistes… Però també una qüestió inel.ludible de justícia social que, almenys des de l’esquerra, dic jo, mereix una reposada reflexió i alguna resposta més elaborada que plegar-nos tots a la sagrada voluntat de la banca, caixes incloses. Al capdavall, ja ho veiem, ara sí que són més nostres que mai.
