Es una nova manera de veure-ho. Fins ara érem només clients que buscàvem merèixer la confiança de la nostra caixa: fa uns anys amb el primer bon dia et donaven un crèdit i ara et fan vint radiografies i encara gràcies si ets dels afortunats que reben un sí per resposta. Caríssim, per cert, ja se sap, hi ha tants forats per tapar… Però, en fi, la relació era clara: tu demanaves diners, d’una o altra manera, i ells te’ls deixaven a canvi d’uns interessos. Ara tot està canviant. Passarem a ser accionistes de les caixes. Això és el que significa que l’Estat intervingui per fabricar i deixar diners i consolidar uns comptes que, tot i les excepcions, s’aguanten amb agulles i filigranes financeres diverses, entre les quals la més grollera i perniciosa: sostenir artificialment el preu dels pisos perquè no els caigui la casa al damunt.
Amb la meva caixa probablement no podré sentir-me accionista, ja que és una de les poques que té molt futur per endavant, però en moltes altres estaria bé que aquests financers tan savis que ens han portat fins a l’abisme rebéssin els clients amb un “bon dia, senyor/a accionista”.
Es gràcies als diners públics que sobreviuran i faran un “reset”. Formalment és una mena de crèdit, sí, però ja veurem d’aquí a uns anys com acaba la festa, oi? De moment, ens tapem el nas i paguem: retallem d’on calgui per salvar el formidable sistema financer que teníem, que a sobre pretén fer-nos creure que la culpa de tot plegat és del deute públic, i si és autonòmic, molt millor per embolicar la troca.
Val, d’acord, no hi ha més remei. Però ja posats a ser accionistes, hauria estat bé que el govern no només els rescatés, sinó que els forcés d’alguna manera a obrir l’aixeta del crèdit que és imprescindible per moure l’economia i crear algun lloc de treball algun dia. Obligar-los a complir amb la funció social que tenen, en resum. Impossible? També era impensable fa quatre dies el que està passant. Però ja hem deixat de sorprendre’ns…
