Es difícil imaginar-se milers de nois i noies fent les maletes per anar-se’n cap a Alemanya, com ja van fer una o dues generacions als anys seixantes. Però això és el que clarament ha dit la cancellera Merkel. A l’engròs: acaba de publicar una oferta de treball gegant, adreçada a espanyols en atur i amb ganes de trobar feina en sectors en els quals a Alemanya van curts. Enginyeria, telecomunicacions, coses així. Hi ha qui parla de mig milió de llocs de treball o encara més. El proper 3 de febrer sembla ser que concretarà la idea a una cimera hispano-alemanya que pot tenir, per què negar-ho, un to una mica humiliant. Ara, a més, aquests emigrants qualificats ja no serien tècnicament emigrants: pura i simple mobilitat laboral de ciutadans europeus.
Acaba d’aparèixer a l’escenari econòmic i laboral, de forma espectacular i sorollosa, una porta oberta que de fet, silenciosament, ja fa temps que funciona només en direcció de sortida. Als anys 60, érem un país que exportava immigrants. Després els vam recuperar i molt després vam importar-ne d’altres països, no tant per progressar com per tapar forats a la base de la piràmide econòmica i social: per fer allò que no volíem nosaltres, vaja, pagat a un preu que tampoc no volíem. Amb l’efecte pervers (o intencionat, que ja no sé) de crear un contrapès laboral contundent: si no ho vols fer tu, a fora hi ha cua, i ho faran més barat.
I resulta que al principi de la segona dècada de segle, una cancellera alemanya pensa seriosament que pot convocar gent valuosa però en atur des de la llunyana Espanya. Gent desaprofitada, que té ganes de futur i que necessita horitzons oberts i un entorn amb oportunitats. Un gir històric impensable, que obliga a meditar seriosament sobre el lloc que ocupem al món, encara que la idea pugui acabar en no-res o esdevenir purament anecdòtica. Més enllà de les bromes, i de la insostenible comparació amb el “landisme” dels anys seixantes, podem passar a convertir-nos en un país exportador de talent, però d’una manera sorprenent, empobridora a la llarga. Mentre aquí seguim amb les rebaixes, clar.
