Ja fa algunes setmanes que van amb la megafonia pels carrers de la ciutat, reparteixen fullets, posen pancartes, munten taules per votar… La organització de la consulta que toca a Terrassa la setmana que ve, el dia 23, ha sabut fer-se visible tot i que segur que no van sobrats de diners ni de mitjans. Es evident -i notable en els temps que corren- que les coses es fan a base de molt voluntarisme, d’arremangar-se i som-hi tots. S’acosta la recta final i en sé de més d’un i més de dos que no tenen gens clar què fer. Servidor, per exemple. A veure. La consulta es presenta suaument esbiaixada cap al sobiranisme, l’independentisme o com se’n vulgui dir. Lògic. Clar que es pot votar que no a la pregunta, però tendeix a demanar-te un sí. I si no ho veus clar o penses que més aviat no o que claríssimament no, doncs no hi participes i passes a formar part d’una gran majoria de ciutadans que no es pronuncien. I després, ja tenim servida la també esbiaixada interpretació: veieu?, aquestes coses només interessen a quatre gats…
Per tant, crec que sí, que aniré a votar, més que res perquè em sembla democràticament impecable que es pregunti als ciutadans. I si això és el dret a decidir, que ho sigui. Tanmateix, no votaré que sí. Encara penso que una altra Espanya és possible, per molt difícil que ho posin alguns, i que serà més forta com més lliure sigui. Fins i tot diria que, per raons pràctiques, ens convé. Ho veurem mai? Aviat, segur que no. Però l’alternativa, això de fer les maletes, demana tenir un guió. No quatre fulls i molts sentiments. Un guió clar, meditat, llargament discutit: quina mena de país seria, no només que “no seria espanyol”, com si això fos garantia d’alguna cosa, com si fos dolent tot el que és espanyol. Aquest guió trigarà molts anys, en tot cas. Per tant, de moment, no. Més endavant, diria que tampoc. Algun dia? No és impossible, sobretot si van empenyent la gent com jo, que no som pocs. Però, per ara, segurament sí que votaré no. Perquè sí que vull decidir, faltaria més. Era això, la democràcia, oi?
