La insubmissió d’uns quants cafès i restaurants, davant la nova croada contra el tabac, no serà un nou “motín de Esquilache”. Són notes exòtiques molt coloristes per als telediaris, però acabaran en el no-res. Em cauen simpàtics, rotllo timbaler del Bruc, ells sols contra un exèrcit invencible, però els caurà el pèl i deixaran de fer el ridícul. No té remei.
Aquest no ha estat mai un país liberal, ni de dretes ni d’esquerres: tendeix a ser un país d’esperit rigorista i prohibicionista, tots a passar per l’adreçador per les bones o per força. La unitat sempre ha tingut aquí molt predicament, sobretot quan tu ets qui la defineix. La tendència àcrata i rebel, també molt nostrada, serveix per compensar i per treure la ràbia, però acostuma a acabar en no-res. Com a molt, desemboca en la picaresca: buscar la manera de burlar les lleis hàbilment, un altre comportament atàvic. Ja trobarem la manera, que no pateixin.
Consti, per si de cas, que em sembla impecable que ningú no fumi si no vol, ni tan sols passivament. Igual que tinc claríssim que no passa res greu per estar de tant en tant en un ambient amb fum. El mateix que si ens molesten les olors de les aixelles alienes, els peus al gimnàs, segons quins perfums nefastos, els nens emprenyadors sempre acompanyats d’uns pares igualment maleducats i coses per l’estil. En petites dosis, són suportables.
Tanmateix, per molta inventiva que li posem i per molts clubs de fumadors que muntem, el futur ja està escrit. En deu anys com a molt ens prohibiran fumar al cotxe, a la platja, als parcs naturals, als parcs públics i fins i tot a casa. Exagerat? Sí? Ja ho anirem veient. O el paquet de cigarrets a 8 euros, que -no sé si hi han caigut- castiga més els fumadors amb menys recursos que els que poden permetre’s dos o tres havans al dia. Demagògia? Sí, clar, i veritat també: les distàncies socials, fins i tot en el fumar, seguiran creixent. Espanya torna a poc a poc just allà on era.
