La pàtria ferroviària

D’aquí a pocs dies, de Madrid a València, hora i mitja d’AVE per 79,80 euros exactament. Diuen que hi haurà ofertes que poden baixar fins als 30 euros, un “chollo”. Comparacions odioses: de Barcelona a València, un tram del famós eix mediterrani que no sé si veuran els nostre néts, tres hores, amb una mica de sort, per a una distància molt similar. Surt per uns 60 euros. De Tarragona a Castelló, en via única, que així els viatgers poden gaudir més tranquil.lament dels bonics paisatges. Ah, les novetats ferroviàries no acaben aquí: de Toledo a Albacete, una altra novetat fruit de la màgia de l’AVE, en dues hores i cinc minutets. Un trajecte interessantíssim i rendabilíssim, sens dubte. Segur que ja tenen cua.

I ara la pregunta. Quina és la línia amb més viatgers? Oh, quina sorpresa: Barcelona-València. Normal. En un país on els trens d’alta velocitat serveixen no per moure viatgers sinó per relligar Espanya a base de loctite ferroviari, el que menys compta és la rendibilitat social o que els números de moltes d’aquestes magnífiques línies siguin absolutament ruinosos. La política ferroviària és en realitat una faceta de la clàssica política territorial: tot radial, amb un centre esplendorós que, ja és casualitat també, cau just al bell mig de Madrid. No per res, mal pensats, és que està just al centre de la pell de brau i resulta d’allò més pràctic. Mentre aquí ens endinsem en la incerta campanya electoral i trigarem anys a saber a on redimonis anem, n’hi ha d’altres que tenen claríssim el trajecte i ja estan venen bitllets. Anem a Madrid pel camí més ràpid possible, i financem dèficits espectaculars amb càrrec al pressupost, perquè Espanya val aquest sacrifici i molt més. D’una lògica aclaparadora, tot plegat.

Si parlem de trens, segurament és de bojos ser els líders mundials d’alta velocitat. Però és que no parlem de trens sinó d’una estratègia històrica força intel.ligent si tens el pes de l’Estat al darrera, amb gran visió de futur i objectius precisos. El mapa va canviant. I les peces encaixen.

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes