Exactament, d’una furgoneta, la pick-up Nissan, que no existeix. Es fabricarà el 2014. On? Gran pregunta. A Barcelona podria ser que no. La firma multinacional, sense manies, volia un compromís de 3 anys de congelació de sous i molta més flexibilitat d’horaris en dissabtes. Els sindicats van dir que ni de conya. I els japonesos, que aquí ens venen cotxes a cabassos, ara busquen un nou emplaçament, algun lloc on s’agenollin a canvi de garantir la producció (i els llocs de treball, en principi) uns deu anys. La història no acaba aquí. Poc després que l’empresa digués que la planta barcelonina té baixa productivitat, els sindicats envien un nou missatge, parlem-ne, que potser arribarem a un acord. Un “farol” de pòquer, tot plegat? Podria ser: a veure qui afluixa abans. Una història reveladora. El poder empresarial s’imposa brutalment, sí. Però també és cert que no ven cotxes ni en pintura. Es tracta de repartir pèrdues, en efecte. I ja sabem que els beneficis no es reparteixen mai. Però aquest és el nou mapa emergent: si ho vols, bé, i si no, ja trobaré qui ho faci més barat. On? Unes pistes: la pick-up global de Nissan es fabricarà també a Mèxic, Sudàfrica i Tailàndia. Volem ser tailandesos, aquí? Jo diria que com a molt volem anar a restaurants tailandesos i pagar en euros a preus que allà ni somien. O sigui que ens hem d’espavilar de veritatm -al marge que de moment potser sigui raonable cedir al xantatge- si és que tenim una estratègia alternativa, que podria ser que no. Estem condemnats a no fabricar cotxes ni mobles de l’Ikea. Cotxes xinesos fets a Catalunya amb sous quasi-xinesos, per vendre’ls a preus quasi-europeus: aquesta era la jugada de la marca que va anar a buscar el president Montilla, amb la millor i més equivocada de les intencions, a
