L'altar dels sacrificis

Què més caldrà posar sobre l’altar dels sacrificis en el gran temple dels mercats? Vist com les gasten, i treient conseqüències lògiques de la patacada grega o irlandesa, ens queda un llarg camí fins apujar l’aposta per aconseguir l’objectiu suprem, digne de la mare de totes les batalles: tranquil.litzar els mercats, per seguir col.locant deute i obtenint corda per penjar-nos una mica més…

Llegir les entranyes dels mercats financers és matèria per a especialistes, i ni ells es posen d’acord, entre altres coses, perquè el joc d’interessos fa que poques siguin les lectures neutres o mínimament objectives: al mar dels taurons tot s’hi val. Però llegir o escoltar el zum-zum que destil.len està a l’abast de qualsevol mortal: segueixen el rastre de la sang espanyola: el gran perill som nosaltres, allò que anomenen “too big to fall”. L’atur és la gran esquerda, el gran llast, i el propi president Zapatero, gran optimista, reconeix que de moment la sortida del túnel està molt, molt lluny. Els sacerdots dels mercats intueixen febleses, negocis interessantíssims, grans jugades en el futur: trasvassament de capitals des de la nostra butxaca a la seva, o a qualsevol discret paradís fiscal. Aquest és el futur que està escrivint-se i que, si no passa un miracle, s’acabarà complint fil per randa. I mentrestant arriba el moment de la guillotina final per als PIGS assenyalats fa temps com a objectiu estratègic, el guió prescriu que hem de fer mèrits per guanyar-nos la seva improbable confiança. Les retallades i plans d’austeritat diversos ja han consumit el seu efecte. Ara ens dicten el proper pas: les pensions trontollen a partir del 2030. I tot i que en Zapatero intenta fer equilibris impossibles, en una d’aquestes crisis histèriques haurà de presentar nous sacrificis propiciatoris. Les pensions als 67 (o posem que als 70, ja que el sistema ideal està pensat per tenir pocs pensionistes vius 10 anys després de la jubilació), els dèficits autonòmics, el que calgui per guanyar temps i que no se’ns caigui tot l’edifici al damunt. Aquest és el millor dels casos. El pitjor? Una patacada a la irlandesa gestionada per un govern de dretes… Impossible? Segur?

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes